L'ombra d'Aznar és allargada
Aviat començarà el curs polític en un clima electoral marcat per una demoscòpia que fa por per la majoria absoluta de Rajoy i una disputa en clau catalana entre Chacón i Duran que poc servirà per canviar el rumb del nou inquilí de La Moncloa. Hauran passat dues legislatures de Zapatero, que era procliu a l'estat plurinacional, i la qüestió catalana està com està. Mirin dos detalls. Les matrícules dels cotxes i el català als parlaments. Aznar es va acomiadar fent passar per l'adreçador el parc mòbil espanyol amb el seu model uniformador de les xapes. Cap distintiu autonòmic, només a la E d'Espanya, quedant com més centralista que el jacobinisme francès. Zapatero va prometre posar-hi remei, i vuit anys després hem de suportar que el portaveu del govern català ens encoratgi a posar adhesius d'Òmnium per tapar la E amb el CAT a risc que els Mossos o els de la Guàrdia Urbana ens posin una multa. La paciència de l'activisme fora de la llei té límits, i no suma grans complicitats.
L'altre cas és el del català al Congrés espanyol i al Parlament Europeu. Al Senat se'ls va ocórrer fer alguna sessió amb traducció a totes les llengües oficials i la caverna mediàtica va muntar un escàndol pel cost dels “pinganillos”. Hem hagut de suportar imatges del diputat Joan Tardà increpat per Manuel Marín o José Bono pel fet d'emprar la nostra llengua. Ni el Congrés tolerarà que es parli alguna llengua que no sigui l'espanyola ni Espanya demanarà formalment i sincera a Europa que el català sigui oficial a Estrasburg i Brussel·les com ho és el gaèlic.
Si algun dia els catalans volguessin resoldre aquests assumptes que ni Aznar, Zapatero i Rajoy ajudaran a superar, l'única manera ja la saben. Es diu estat propi.
