Les coses pel seu nom
Llegeixo la notícia següent: El president de la Generalitat, Artur Mas, ha advertit que els pressupostos del 2012 seguiran la política d'austeritat dels d'enguany. Moltes alegries no hi haurà, ha subratllat el president. No és un caprici ni una frivolitat actuar d'aquesta manera, ha assegurat Mas. Ha destacat que fins ara Catalunya ha actuat com un nou-ric, i que la seva política d'estalvi, malgrat les protestes i la cridòria que ha rebut el Govern, té per objectiu salvar els esquemes bàsics de la societat catalana i l'estat del benestar.
El govern català té un mèrit indubtable en els temps que corren, que és dir les coses com són. Però, amb notícies com aquestes, com pot ser que guanyi la dreta? Per què no ens revoltem contra les retallades com pretenen els defensors de la seva petita parcel·la de seguretat, normalment a càrrec del pressupost públic? Intentem esbossar algunes idees per al debat:
UN. Les retallades s'accepten perquè no hi ha alternativa ideològica. Ideologia entesa en sentit ampli: com a grup d'idees compartides, acceptades com a veritables o factibles, que ofereixen un patró d'explicació per al món, ajuden a organitzar la informació; que aporten a la societat un conjunt de normes i valors i als partits unes pautes d'actuació política. L'alternativa dita progressista ja no existeix. Ancorada en consignes antigues, en frases fetes, aquesta ideologia alternativa ni es coneix ni sabem com precisar-la. Per dir-ho amb el llenguatge del FMI, a dia d'avui la diferència entre esquerra i dreta rau en on posar l'èmfasi de l'ajust, en la despesa o en l'ingrés, i en el pes del sector públic. Com ho demostra contínuament el govern espanyol, en l'actual crisi la retòrica pot ser d'esquerres, les polítiques acaben sent de dretes.
DOS. Perquè la gent percep que sota les retallades almenys hi ha una opció de futur. Migrat i amarg, però com a mínim possible. Les retallades impliquen posar la realitat (baixada d'ingressos públics, atur, manca de crèdit...) per davant dels ideals (feina per a tothom, un govern amb poder real, un estat del benestar intocable...). L'alternativa política, per a governs com el català que hagin de sortir al mercat a finançar-se, no existeix.
TRES. Perquè creiem que és millor confiar en els que coneixen els ressorts del sistema que no pas en els que els ignoren o menystenen. Dies enrere, a prop d'Alacant, uns amics em comentaven la perplexitat que els produïa sentir un home negre dir que votava la dreta perquè és l'única que crea ocupació. La realitat pot ser diferent, però la percepció social va per aquí. Un exemple d'incapacitat per comprendre el món en què vivim? La llei 15/2010 de lluita contra la morositat. La llei no pot corregir la dura realitat financera de les administracions i, en conseqüència, no s'aplica. Com bé saben els qui encara esperen els ajuts de la llei de la dependència, una llei inaplicable és molt pitjor que l'absència de llei.
QUATRE. Perquè ja és evident que un estat del benestar basat només en increments de despesa no va enlloc. Una portada del The Economist mostrava el futur amb un nadó gatejant amb una enorme bola de presoner, amb la paraula deute dins seu, lligada al turmell. En economia diem que la seguretat té un cost i la seguretat absoluta té un cost absolut. Apliquin el discurs a la sanitat, als ajuts socials, etc. La sostenibilitat econòmica del sistema ha estat un requisit malauradament oblidat, sobretot, per part dels governs d'esquerres.
CINC. Perquè s'ha capgirat el discurs de la reforma. Des de Catalunya costa d'entendre, però avui en dia, a Espanya, l'esquerra personifica la cultura de la subvenció, l'estatu quo, el conformisme i el conservadorisme. Dreta és renovació. La lògica de la racionalització de l'Estat com a destí d'una nova política per a temps d'austeritat, tristament, no sembla apel·lar l'esquerra. La imatge que s'estén és que l'única reforma possible a què aquesta pot aspirar és a incrementar drets.
I SIS. Perquè hi ha un greu problema de confiança cap a la classe política, un problema de credibilitat que ateny principalment els defensors del discurs que toca. Captius de la correcció política, l'esquerra acostuma a penalitzar la sinceritat. Recordem l'afer del conseller Mena i la polèmica al voltant de la predisposició al treball de molts aturats. Sap l'esquerra que a la tan admirada Dinamarca no hi ha prestació d'atur sense recerca activa de feina? Unes cites del 2009 cap aquí: tenim el sistema bancari més sòlid de la UE, l'habitatge no està sobrevalorat, Catalunya té el millor sistema de finançament de la història, si esperen que aquest govern faci retallades socials s'equivoquen, la recuperació ja ha començat, el sector immobiliari ja ha sortit del pou... Cal seguir?
Per acabar. Els historiadors de l'economia –no els confonguem amb els economistes– ho tenen clar: les crisis financeres, de deute, van per llarg. Fins que no es digereixi la bombolla de deute, privat i públic, no començarem a superar la crisi. Mentrestant dos són els elements centrals que haurien d'alinear tota la classe política catalana si volem superar la crisi: la política d'ajust a la nova realitat pressupostària i aconseguir la sobirania fiscal o en el seu defecte la política. No hi ha més vies. En tot això el país hauria de fer com la Gran Bretanya retratada per Churchill a les seves memòries: “Quan es presenta al poble una gran causa, aquest govern i els britànics són capaços de realitzar tota mena d'actes inesperats”. Li deia a Ribbentrop l'any 1937. El 1945 guanyava la guerra.
