L'agost ja no és el que era

Fa uns anys, el mes d'agost era un mes pràcticament perdut. El país s'aturava, les borses a penes tenien moviments i fins i tot moltes empreses avisaven els seus proveïdors que durant aquest mes, per vacances, no atendrien els pagaments perquè les oficines estarien tancades. No cal dir que l'administració, els col·legis, els jutjats, tot restava aturat. Els mateixos diaris s'aprimaven considerablement per manca de notícies (llevat d'algun suquet de peix del progressisme elitista) i no com ara, que l'aprimament és atribuïble exclusivament a la manca de publicitat. Per als treballadors que es quedaven al pau del canó, eren com unes petites vacances, ja que rarament sonava el telèfon. El tedi era tan gran i assumit que els que tenien els negocis a la costa, i, per tant, turístics, i anaven “contra cíclics”, sovint es trobaven en dificultats perquè el sistema no preveia que a l'agost algú treballés a ple rendiment. Però des de fa uns anys, tot ha canviat i el mes d'agost és un mes que no para de provocar-nos ensurts, alguns de ben importants.

Deixant de banda els ensurts polítics, perquè no fa al cas, els econòmics o amb base econòmica destaquen tant per la quantitat com per la importància. I seguint la inèrcia dels darrers temps, els indicadors més seguits i més influents han continuat sent la prima de risc, les qualificacions dels deutes “sobirans” que, juntament amb els indicadors borsaris, han amargat les vacances d'un quants líders polítics. Així doncs, quan l'economia, les polítiques i els polítics són presoners d'aquests indicadors la característica dels quals és la volatilitat, l'afluència de notícies és constant. Algú va dir que el futur ja no és el que era, i és ben cert!, el gran problema ara per ara és que no tenim gens clar quin és el futur. Cap previsió no dura més d'unes poques hores, i intuïm que avancem, però no tenim clar si és cap a l'èxit o el desastre. Un ingredient imprescindible per abreujar aquest període de crisi seria clarificar quin és el futur; les incerteses i les sorpreses no hi ajuden.

A hores d'ara sabem que ja no podem viure més del crèdit com hem estat vivint aquests darrers anys. Només podrem gastar el que tenim o guanyem. Hem arribat aquí no per capritx ni per voluntat, sinó simplement perquè qui fins ara ens deixava els diners que demanàvem ara ens han dit prou. Aquesta facilitat creditícia que hem tingut fins ara, a banda de facilitar-nos que ens endeutéssim extraordinàriament, ens ha fet molt de mal perquè el crèdit fàcil, com la droga dura, crea addicció i minimitza la noció del risc. La bona gestió, ja sigui de les famílies, de les empreses, les administracions i els països, és incompatible amb aquestes dependències addictives. Els resultats els veiem amb el que ha passat a la majoria de les famílies, les caixes, els ajuntaments, les comunitats autònomes o el mateix país, que veient com ha estat gestionat, hi veiem el cúmul de despropòsits i el gran malbaratament de diners.

Com si fos el mateix principi del circ, “més difícil encara”, aquest agost hi ha hagut la sorprenent reforma de la Constitució espanyola. El que semblava tant difícil de canviar, i ens ho havien dit sempre, resulta que en una nit d'estiu d'agost, dues persones –dues!– es posen d'acord i canvien la llei de lleis. I a més, diuen que “no veuen necessari referendar-ho”. Abans he dit: “la perversitat de l'addicció de l'endeutament” que tenen els polítics, i si hi afegeixo que deute és el mateix que els impostos (ja que l'endeutament es paga amb impostos) sóc partidari de qualsevol mesura amb què es limiti la discrecionalitat amb la despesa dels polítics, però com a català, l'acord d'aquestes dues persones em fa molta por. Només estaria tranquil si es fes un acte de justícia i també s'hi incorporés un límit per al dèficit (espoli) fiscal, i com que això no passarà permetin-me que pensi que aquesta nit d'agost, als catalans, ens costarà molt cara. Realment, l'agost ja no és el que era.