la CRÒNICA
Cal cobrar per anar a un ple?
Aquest estiu hem posat sobre la taula dels nostres lectors la possibilitat de reflexionar sobre quant cobren els polítics. Ens podríeu dir que és un tema fàcil. Sí, és possible. Però, ara toca i és notícia. No toca revisar l'article 135 de la Constitució espanyola, com diuen alguns que s'ha de fer? Nosaltres pensem que ara toca parlar sobre les retribucions dels polítics. És més, com a ciutadà i lector m'agrada saber quant cobren els nostres representants i, fins i tot, m'agradaria saber quines són les grans fortunes de la demarcació, i no llegir les que publica Forbes. Que fins ara el sou dels polítics no formés part dels anomenats debats vius, això no vol dir que el tema no hi fos. Per tant, centrem-nos: si parlem de retribucions –a partir d'ara en direm directament sous– és cert que hi ha molt a dir, i per això cal acotar-ho una mica. I més si parlem del que es cobra per assistència als òrgans de govern. Fem una pregunta: cal cobrar per assistir a un ple? A segons qui li pot fer més o menys mal d'ulls el tema sous: “Un alcalde cobra 58.000 euros bruts anuals, quin escàndol!”, diu algun indignat –perdoneu, aquesta paraula ja està molt utilitzada, millor emprenyat–. Si valorem el grau de responsabilitat que té un alcalde, que, creieu-me, és molta, segurament encara us diria que cobra poc fins i tot. En el tema sous no hi entro. La quantificació del preu en proporció a la feina que li correspon pot venir donada a través de molts paràmetres, de moltes maneres –segurament moltes injustes–, com ara si ve per conveni, si és que t'han fitxat i et creuen una estrella o, encara més fàcil, perquè la teva empresa factura molt i no li ve d'aquí. O ets fill d'algú, que també. Però el que sí que pot fer fa una mica de mal d'ulls és cobrar per assistències als òrgans de govern. Una primera reflexió seria: no forma part de la teva feina com a polític estiguis o no a l'oposició assistir-hi? Un lampista pot cobrar 30 euros l'hora. Cal cobrar 600 euros per anar a un ple? Ens fa la sensació que moltes d'aquestes retribucions per assistències no són res més que una manera de construir-se alguna cosa semblant a un sou, en el cas d'alguns, i un sobresou, en el cas dels altres. Això de les assistències caldria ordenar-ho una mica millor. Fa una mica de mal d'ulls que, sumant sous de diputacions, d'alcaldes, per assistències, més qui sap què –que no sé–, cada vegada més es tingui la sensació, especialment en municipis i institucions grans –deixem fora els heroics petits–, que la suma pugui ser notòria. Mireu la indignació sempre, sempre, comença amb una o moltes decepcions. I com va dir Heribert Barrera, i aquí el nostre petit homenatge –ell parlava de nació, però ja ens val també–, tots podem acabar: “Ni satisfets, ni agraïts, sinó tot al contrari, decebuts, per la línia descendent amb la qual hem vist contemplades la nostres aspiracions.”