La trampa del deute
Catalunya és la més alemanya de les comunitats autònomes (en tots els sentits) i l'anomenada “regla d'or” sobre els equilibris pressupostaris respon a un principi molt català de sentit comú: no estirar més el braç que la màniga. També tenim el govern que més està retallant, precisament, per posar ordre en el dèficit que des de Brussel·les ens demanen que s'inclogui en la Constitució. I, malgrat tot, ens hem de veure en el trist paper de defensar el dret de la Generalitat a endeutar-se, com si fos una de les bases de la nostra reivindicació nacional. “Som una nació i tenim dret a endeutar-nos!” Un trist eslògan que –vist sense conèixer la realitat de l'espoli fiscal que pateix Catalunya– semblaria un crit frívol i irresponsable. Com si les queixes de la classe política catalana fossin les d'un nen mimat que, en comptes d'assumir la seva part de responsabilitat per la greu crisi europea i pel penós estat dels seus comptes, reclama aferrar-se a un estat del benestar que resulta insostenible. Però és que només amb els 20.000 milions d'euros anuals que els catalans paguem a l'Estat i no tornen s'explica que en aquests moments el dèficit dels comptes de la Generalitat ens facin anar de corcoll. I no només perquè les retallades en inversió pública –dutes a l'extrem– malmeten les nostres expectatives de recuperació econòmica a mitjà termini, sinó també perquè amenacen la credibilitat del deute de la Generalitat –rebaixat en els últims mesos per les agències de qualificació– i el prestigi de les institucions públiques catalanes, amb proveïdors que triguen a cobrar dels ajuntaments i mesures tan doloroses com el tancament de sales d'operacions o el cobrament retardat del PIRMI el mes d'agost no només pels que cometen frau sinó també per aquells receptors que estan en risc real d'exclusió social. És cert: és un desastre sense excuses que a hores d'ara la Generalitat hagi de vendre bons per finançar-se al desorbitat interès del 4,75%, i que el deute de l'administració catalana representi aproximadament el 170% dels seus ingressos. Però com hem arribat fins aquí?
La primera responsabilitat del cul-de-sac en què ens trobem és de l'Estat, ja que ha permès que en trenta anys les comunitats autònomes hagin assumit fins al 36% de la despesa pública, però sense garantir un sistema de finançament just. Però la segona responsabilitat és de les dues generacions de polítics catalans que han apedaçat –però no reformat– el sistema de finançament de la Generalitat. Fos CiU aprofitant la falta de majoria absoluta del PSOE i del PP als anys noranta o fossin els tripartits de Maragall i Montilla pactant amb el “govern amic” de Zapatero. Tots han participat en aquest exercici d'autoengany: la Generalitat fa massa temps que assumeix responsabilitats polítiques i administratives que no pot pagar, i passa les factures a les generacions futures a còpia de crear i engreixar dèficit. Així, ara, estem atrapats. Som els que més contribuïm a les arques de l'Estat, però rebem menys inversió pública per càpita que ningú; i ara, desobeint les ordres de l'eix Berlín-París sobre incloure els límits de l'endeutament a la constitució, fins i tot el govern català –el més “retallador” de tot l'Estat– sembla que comparteix els eslògans de la plaça Sintagma d'Atenes. A veure si queda clar: el nostre problema és l'espoli fiscal, però no hauria de ser-ho en cap cas el principi d'equilibri pressupostari. Si no ho expliquem així, ens enganyem a nosaltres mateixos i ningú no ens entendrà ni a París, ni a Brussel·les, ni a Berlín.
