Demagogs

Bé, doncs vostès matei­xos ho van poder lle­gir dijous pas­sat: els de Ciu­ta­dans ame­na­cen de denun­ciar fins a un cen­te­nar d'ajun­ta­ments, sobre­tot de les comar­ques de Girona, perquè a la seva bal­co­nada només oneja la ban­dera de Cata­lu­nya. ¿I la d'Espa­nya, que és la que nos une, què?, es pre­gun­ten des de Ciu­ta­dans. ¿Per això tenim una llei de ban­de­res? Com ja he escrit en una altra ocasió, jo, als de Ciu­ta­dans, me'ls creu­ria si mos­tres­sin el mateix zel per defen­sar els símbols de Cata­lu­nya. A les dependències mili­tars de Cata­lu­nya no oneja la senyera. ¿També pen­sen denun­ciar el Minis­teri de Defensa, o aquest gènere no el toquen? No, perquè el que hi ha al dar­rere és un altre intent de posar fi a tota demos­tració de cata­la­ni­tat. Hem de ser espa­nyols, vul­guem o no. Una altra demos­tració que Ciu­ta­dans no ha aca­bat de cop­sar el caràcter català. Els nos­tres símbols i la nos­tra llen­gua per­vi­uen per diver­ses raons, una de les quals és que els cata­lans tole­rem molt mala­ment les pro­hi­bi­ci­ons i les impo­si­ci­ons. No vols caldo? Doncs dues tas­ses!

La mani­o­bra de Ciu­ta­dans m'ha fet recor­dar un capítol del lli­bre de Lluís Pas­tor –Si un lleó entrés en uns gran magat­zems–, crec que és el sisè, dedi­cat a la demagògia.

Aquest inves­ti­ga­dor dóna la recepta del bon dema­gog. Pri­mer pas: s'ha de crear un con­flicte, amb base real o inven­tada. Segon pas: es des­qua­li­fica l'adver­sari. Ter­cer i últim pas: es vin­cula l'adver­sari amb con­flic­tes molt més grans. És un dis­curs que s'adreça als sen­ti­ments, no a la raó. Suposo que la música els sona prou.