Illes oblidades

Menorca bull. Acaba l'agost amb rècords de visitants. Llàstima que el poder adquisitiu de molts d'ells, amb el tòxic del tot inclòs, no sigui per tirar coets. Els locals com ja és tradicional remuguen: s'han obert tants i tants bars i baretos, botigues i botiguetes, xiringos i xiringuitos, que cada cop es distribueix entre més la despesa generada i les expectatives particulars no s'assoleixen. I els polítics oportunistes canten la cançó de “més i més” oblidant que l'illa no ho aguanta tot. Que Menorca fa gana pel seu patrimoni, la seva excel·lència geofísica, i que l'oferta complementària són ells i no el territori malmès que suposadament s'intenta activar per acompanyar una oferta inesgotable. Però aquest estiu a l'anterior es sobreposa un clam civil addicional. Els illencs estan indignats pel cost del transport, i s'han mobilitzat: milers de signatures a favor d'una millor subvenció del transport illenc. Escanyen especialment els preus de l'avió si hom ha d'anar per motius inesperats a la finestreta del dia, en què les companyies es refan de les bonificacions d'intermediaris de compres avançades per la xarxa, i carreguen preus clarament abusius. La declaració de servei públic entre illes, si bé força a la baixa aquest preu, al cost de la subvenció de les administracions, resulta superior en tot cas a la compra anticipada, sempre més barata. Les companyies redueixen, a més, els vols a conveniència, passat l'esclat de l'estiu, i els locals, confusos, recorden als consells insulars (per a què serviran si no serveixen per a això?) que la vida a l'illa ja és prou cara perquè a més el serveis aeri i marítim, indispensables per a la mobilitat illenca, passi pel sedàs dels interessos lucratius d'empreses que reparteixen beneficis. Això contrasta, i així cou, amb unes autovies peninsulars lliures de peatge, un transport ferroviari fortament subvencionat, i unes infraestructures que comparen fatal amb la carregada, per exemple, carretera de Ciutadella a Mercadal, sense desdoblament possible. No es tracta de fer més ràpid els cinquanta quilòmetres que van de banda a banda de l'illa, que ja se sap que a Menorca s'hi ha d'anar amb calma, i que es frueix millor de les bondats de l'illa, que són moltes, sense pressa, slow motion que es diu ara. Però és que davant d'un accident no hi ha en el tram esmentat cap desviament possible!

De manera que una plataforma ciutadana pressiona aquests dies a dret i a tort per un transport més justament subvencionat. La idea podria ser tan senzilla –ho dic jo– com fer que en el transport de servei públic (vinculat entre illes a serveis d'ensenyament i sanitaris), per sobre del que és la compensació general per insularitat es vegi la indemnització per quilometratge incrementada per la diferència entre el que estableix el decret de preus i taxes i el preu de mercat observat. I que sigui la comunitat autònoma qui internalitzi els costos i beneficis addicionals. En canvi, per al servei privat, seria lògic reclamar que les illes rebin per habitant i any una subvenció equivalent a la que rep el peninsular en concepte de mobilitat subvencionada.

El clam és raonable: les illes amb les seves contribucions (de nou la balança fiscal, què hi farem), ajuden a subvencionar els dèficits de renfes, aves, metros i vials, a la vegada que afronten soletes un preu de mercat de Vuelings, Accionas, Balearias i tuti quanti que van a la seva, que no és cap altra que maximitzar guanys.

Aquesta setmana un debat (Forum de l'illa del Rei) ha recreat el particular lost in translation de les institucions. Les companyies han reiterat que no són germanetes de la caritat, de manera que demanen més subvenció pública: via morta, doncs, en un context de fallida financera. El president canari ha lloat les bondats del seu amagant els privilegis que atorga el finançament autonòmic canari, quasi tan bo en recursos per càpita com el basc. I el nou president balear, a qui s'acumulen els problemes com les tires que porta al canell, ha tret pilotes fora ja que ni que l'administració central pogués, podria el govern balear acompanyar el cofinançament requerit, donada la precarietat de les seves finances.

De manera que, agradi o no, no toca altre remei que tornar a mirar el finançament autonòmic de les Illes Balears. La plataforma per a un finançament just que impulsà el Cercle d'Economia de Mallorca mobilitzà en el passat la societat civil. Els dirigents dels dos partits nacionalistes espanyols reconeguen en campanya electoral la injustícia d'aquest finançament, tot i que després, vistes les lleis aprovades amb l'aquiescència dels acòlits de les seves respectives sucursals, Balears continuï amb un finançament poblacional per sota de la mitjana, tot i que en capacitat tributària aporti un 23 per cent per sobre. D'aquella pols aquest fang. Mal que pesi, sense un finançament just per a les Illes, una mobilitat no discriminatòria pels illencs resulta impossible.