Deute, el nou esclavatge?
Passant unes setmanes de l'estiu a Baviera, m'hi vaig preguntar per què la crisi ens ha empaitat i, en canvi, sembla que no toqui tant altres societats. Avanço que ni tinc la solució ni em plantejo la destrucció del sistema econòmic vigent. No resoldria res i poder pagar amb la VISA ja m'està bé, per ara. Visitant l'Alte Pinakotheken, a Munich, vaig anar a espetegar davant d'El recaptador d'impostos amb la seva dona, de Marinus van Reymerswaele, artista flamenc especialitzat a retratar qui manegava la pela en el s. XVI. No sabem si amb afany moralitzant o només perquè era el que hi havia al seu voltant. Són imatges que impacten i en té arreu: El Prado, Varsòvia... Segur que recorden el de la National Gallery de Londres, amb una parell d'usurers grotescos. Els bancs moderns són del Renaixement, però el concepte s'escampà ben aviat. Encara ara rutlla, a Siena, el Monte dei Paschi, que va començar el 1472.
Quina n'és, l'essència? Conservar béns? Ajudar en èpoques de crisi? I ara! L'essència és generar deute. Reymerswaele ho pinta i la vida ens ho confirma. Hi ha un canadenc, Paul Grignon, que ha realitzat Money as Debt (2006), un curt d'animació molt discutit. Il·lustra com es fan els diners: el préstec i les finances. Grignon proposa la història d'una imaginària família Goldsmith que inventa mètodes per generar riquesa, aparent o no. Money as Debt té ja tres capítols i va deixant marca, en part perquè també suggereix alternatives a la banca moderna.
El deute és quelcom ben humà: sovint se'ns fan favors i –tot i que no hi hagi contracte– els tornem. Amb un gràcies i un de res, tot sovint ja quedem en pau. Ara bé: i si es fa un préstec? I si un en fa la seva feina, d'això? I si cal retornar-lo amb certes condicions? Si anem més enllà de l'àmbit familiar i quotidià s'engrana un mecanisme terrible. Recordem el magnànim Antoni, el ric comerciant d'El marxant de Venècia, de Shakespeare. Va demanar 3.000 ducats al malaguanyat usurer Shylock, sinistre però legal. Els volia per ajudar el jove Bassanio, pretendent de l'encisadora Pòrcia. Antoni era ric (tres vaixells de mercaderies en viatge) però, momentàniament, no tenia líquid. En Shylock li ofereix un tracte de favor: cap interès; només una signatura: si no li torna el préstec quan pertoca, li haurà de donar una lliura de la seva carn. Sembla correcte, però vet aquí que totes tres naus s'enfonsen i Shylock, un tècnic, fred i amargat de tot plegat, demana l'execució del pacte: vol el cor d'Antoni. Els estalvio el final. Ens n'adonem de la brutal força del deute?
Un banc no viu dels diners, que pot tenir o no, sinó del deute que genera. Té més poder que l'esclavatge premodern. La garantia última d'un préstec som cadascú de nosaltres. L'interès afegit escanya, com veiem ara al nostre país i d'altres, però el deute mata. Se'ns poden enfonsar els tres vaixells?
Els drets humans, reconeguts en successives generacions, semblen incomplets: caldria establir límits al deute. Potser una mena de condonació periòdica, començant partides des de zero o limitant què t'hi jugues. De la mateixa manera que volem una ciència ecològica o unes energies renovables, cal una economia ètica. Matthieu diu que els diners són “acumulacions de futur”, una mode humà de projectar-se endavant. Tenir calés permet disposar en present de treball futur, produïble quan calgui. Necessitem diners per a viure i viure bé, però l'experiència del deute ens ha de dur a reflexionar: no sempre apareix la benaurada Pòrcia (vegin la pel·lícula de Radford del 2004) ni tots els poderosos admeten els suggeriments de la Sollicitudo rei socialis. El problema del deute no és econòmic sinó ètic, no és tècnic sinó antropològic: sembla un nova esclavitud. I ningú ho aturarà?
