Sacyr ‘strikes again'

En aquesta recta final del règim del PSOE en versió Zapatero, com en tots els finals d'etapa, es fan visibles les habituals maniobres madrilenyes del ¿qué hay de lo mío? De fet, les grans operacions ja estaven previstes i planificades per a la nova legislatura, amb els mateixos interlocutors o amb uns altres del mateix signe o d'un de diferent. Però l'anticipació de les eleccions es veu que ha agafat alguns lobbies o traficants d'influències amb els pixats al ventre de cara al nou calendari. Cosa que possiblement explica que, a aquestes alçades de la pel·lícula, la privilegiada empresa Sacyr hagi mogut peça. Hi ha moltes formes de practicar el capitalisme a l'estil de Madrid. L'Ibex està ple d'exemples ben eloqüents d'aquest sistema de mercat inexistent i basat en la xarxa de contractes i de malsanes relacions entre les empreses monopolistes, confessionals, explotadores, d'exclusives o gestores de serveis i els governs i partits polítics sense control adequat de les tarifes i els poders públics que, com a còmplices o cooperadors necessaris, els garanteixen uns beneficis exagerats, immerescuts i pagats a costa dels usuaris en règim de mercat captiu o directament dels contribuents.

És en aquest món dels ‘happy few', és a dir, dels pocs agraciats pels poders constituïts, que es mou, com el peix a l'aigua, la Sacyr que ara ens crida l'atenció. El seu president, Luis del Rivero, un senyor que va donar suport primer a les dretes de la seva Múrcia natal i que, després, es va fer íntim dels governants del PSOE –començant per senyor Taguas, abans cap de l'Oficina Econòmica de La Moncloa i home de confiança de Zapatero i, ara, president del SEOPAN la patronal de les obres públiques a la qual Sacyr mana amb mitja dotzena més de contractistes de l'Estat–, és, sens dubte, un personatge rellevant. I és que n'ha fet de tots colors amb el beneplàcit d'una superioritat sempre comprensiva i complaent amb els membres destacats d'un establishment que és, en última instància, el que marca les regles del joc. Una de les seves jugades més agosarades va ser l'intent d'apoderar-se del BBVA amb la col·laboració de Juan Abelló i el suport de l'actual ministre d'Indústria, Miguel Sebastián. El titular del banc, Francisco González, un dels companys de pupitre de J.M. Aznar, designat pel PP amb l'ajut de l'Agència Tributària –que va destapar (casualment) un fons de pensions de tot el consell d'administració situat al paradís fiscal de l'illa de Jersey i va obligar a dimitir tota l'oligarquia de Neguri–, va resistir. I Botín va forçar la sortida d'Abelló del consell del Santander a causa del seu intent de dominar el principal competidor.

Una segona operació perfectament discutible va ser l'intent de Sacyr de quedar-se el control del vaixell insígnia del sector a França, és a dir, d'Eiffage, que porta en el nom el record de Gustave Eiffel, el de la torre. Eren els temps en què als empresaris espanyols se'ls anomenava conquistadors fins que la UE va prohibir que guanyessin les adjudicacions, perquè el govern de Madrid els subvencionava la diferencia de preu. Sacyr va topar amb el govern francès i La Moncloa els va ajudar a sortir més o menys indemnes. Després, va venir l'adjudicació de les obres d'ampliació del canal de Panamà, a partir de la qual el govern de Madrid va callar per sempre més sobre el paradís fiscal panameny. I, curiosament, sempre anaven de la mà el govern central i l'empresa. Eren anys en què Sacyr comprava accions de Repsol amb crèdits bancaris que anava pagant amb els dividends. Però aquest esquema es va trencar quan l'accionista volia rendiments i l'empresa preferia invertir en prospeccions, exploracions i reserves. Moment en què Del Rivero pacta amb la PEMEX mexicana (29% del capital) per canviar la línia de gestió de l'equip actual i poder esprémer el suc de la llimona amb urgències.

Ara, una vegada més, ràpidament, el ministre Sebastián dóna la benedicció a l'operació i afirma que es garanteix l'espanyolitat de l'empresa en el futur; és a dir, que canvia la política energètica sense cap debat sobre un sector tan estratègic. Ja ens va fer empassar que CEPSA passés a ser 100% d'Abu Dhabi o que les badades o errors de Gas Natural ens deixessin fora del gasoducte Medgaz i en actitud de penitència davant la Sonatrach algeriana. Segons el Financial Times, l'acord ha estat impulsat pels banquers (per exemple, els del Santander) que han de cobrar de Sacyr i ha estat un matrimoni d'escopeta, d'aquells en què la núvia, embarassada, es troba el nuvi a l'altar acompanyat del pare amb la lupara siciliana. Si fem una mica de memòria, recordarem que el 2000 Sacyr i La Caixa ja van acordar de vendre el 30% de Repsol a la petroliera russa Lukoil. Però és que ara, amb La Caixa in albis, també està en joc la promesa de Sacyr a Pemex que a part dels dividends faran calaix amb la venda del 30,8% que Repsol té a Gas Natural. En fi, que un senyor de Múrcia, titular d'una empresa que ara ja no té tanta feina de grans construccions, ell solet, ha trasbalsat tot un model dels financers nominalment catalans que, en realitat, només aspiren a participar en els grans festins del capitalisme madrileny del qual són els sipais locals encarregats de fer drenatge dels nostres estalvis.