La llengua dels esclaus
“Els que vivim a Barcelona, malgrat d'ésser la nostra estimada ciutat, la fogaina més encesa del nacionalisme, aguantem amb un cert esperit mesell aquella llengua imposada que no és la nostra. La força del costum [...], la vida del comerç, són coses que, totes plegades, ens ensopeixen els ulls i les orelles, per aguantar la llengua imposada. De tant en tant protestem [...] contra els desgraciats adeptes que a casa nostra té la famosa llengua espanyola [...]. En l'aire artificial i la barreja de la ciutat, la llengua imposada fa la viu-viu, i cap ferm nacionalista s'està d'anar a un teatre on es parla en llengua espanyola, ni d'anar al cinema on tots els rètols i advertiments i literatures tronades estan escrits en la llengua citada.”
Ja em disculpareu si fins aquí l'article és manllevat. Manllevat del senyor Josep Maria de Sagarra. El text es titula La llengua dels esclaus i va ser publicat el 12 d'agost de 1923. Ha plogut molt, des d'aleshores, i el cinema ja és parlat. La resta, si fa no fa. Val la pena recuperar-lo per constatar que, per més que ara ens enfilem com carabasseres, si el castellà es vol imposar a Catalunya és, sobretot, per negligència secular pròpia. Per la nostra tirada a la claudicació lingüística. Perquè Espanya ens massacra però nosaltres, covards, ni tan sols gosem provar de marxar-ne. I perquè no rellegim prou Sagarra: “De ser massa comprensius i massa tolerants ens hem perdut sempre. Jo estimaré aquell parlar d'Àvila [...] quan Catalunya siga Catalunya, i quan no trobi cap germà meu empastifant l'aire pur de la Costa Brava amb la llengua dels esclaus.” Clar. I català.
