Orquestrant la tornada
No sé si a vostès els passa, però a mi, cada any, quan a finals de juliol me'n vaig de vacances (sóc del grup de persones que he tingut el privilegi de fer-ne) tinc la sensació que em caldran molts dies d'aquest descans mitificat des de la memòria infantil per renovar les forces necessàries que em permetin afrontar el nou període de tardor amb unes mínimes garanties de supervivència mental i productivitat laboral.
Una vegada feliçment iniciades, quan la sensació de ralentí que produeixen s'ha instaurat en la quotidianitat diària i et va passejant pels meandres de la placidesa comences a pensar que no hi ha cap altra realitat. Que aquella bonança podria ser per sempre. Si, a més a més, tens la immensa sort que el període festiu s'ha omplert dels tòpics de l'imaginari que li pertanyen per definició: dinars i sopars suculents amb persones estimades, viatge (si pot ser, idíl·lic i glamurós), passejos amb bicicleta, platja, sol, tertúlies estimulants i migdiades recuperadores... penses que el record del plaer assolit t'acompanyarà i minimitzarà les inclemències de l'hivern. Però no! Cap a mitjan mes d'agost, quan sembla que tot aquest món idíl·lic és real i no té fi i els dies del dolce far niente s'han institucionalitzat com si constituïssin el cor de la teva vida se't comença a fer present, de manera irracional, inevitable i abans d'hora, un pes al pit i una sensació d'incertesa pel que et trobaràs al despatx a primers de setembre. A mesura que passen els dies, per més que et preparis psicològicament per la tornada, comences a patir un vertigen d'angoixa davant la inseguretat del que professionalment passarà.
Té collons, la cosa! Tot just estàs a l'equador de la recuperació de la calma i de la despreocupació laboral quan aquesta sensació traïdora et comença a envair, primer tímidament però de seguida, amb una insistència subtil i mesella, acaba planejant com una ombra antipàtica pels teus pensaments.
Ara bé, avui, que ja fa alguns dies que la nova realitat laboral se m'ha imposat, m'adono que no n'hi ha per tant. Que com cada any he sobreviscut a la tornada i que, una vegada més, aquesta llosa de responsabilitat feixuga que tant em toca la pera m'ha servit per no perdre el nord; arremangar-me i saber que segueixo essent la directora d'orquestra que marcarà, si pot, el ritme de la melodia. Bona tornada.