Un estat propi

Hi ha un romanç cas­tellà, après en la meva remota infància esco­lar, del qual recordo aquest frag­ment: “Vini­e­ron los sar­ra­ce­nos / y nos moli­e­ron a palos / que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los bue­nos”. Obviem ara això de “malos” i “bue­nos” perquè no fa al cas. Però això d'afir­mar que gua­nya qui té més efec­tius és certíssim. Ara mateix, el Congrés espa­nyol ha posat sobre la taula la seva majo­ria numèrica (hi ha més habi­tants a Espa­nya que a Cata­lu­nya, per tant, sem­pre serem mino­ri­ta­ris) i ha deci­dit que es reforma la Cons­ti­tució, que es fa sense referèndum, i que a obeir i callar.

Alhora comença a fer efec­tiva la demo­li­dora rebaixa esta­tutària de l'agres­siu Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, mal­grat la mani­fes­tació d'un milió de per­so­nes i les múlti­ples mos­tres de dis­con­for­mi­tat de la gent (o és que els no cas­te­llans no som gent?); apro­fita una vin­tena de pares, de tota la població cata­lana, per esbor­rar la immersió lingüística (per què?, hi ha algun sol ciu­tadà de Cata­lu­nya que ignori l'espa­nyol?) i sobre­se­uen el cas Gürtel (sin com­ple­jos, oiga). Com que han quasi naci­o­na­lit­zat les cai­xes, on hi ha l'estalvi català, i com que el cor­re­dor Medi­ter­rani passa per Madrid (sic), i a més, en plena crisi, han dibui­xat el mapa radial de l'Estat, com que passa tot això, no podem fer altra cosa que treure'n con­clu­si­ons:

Han esbor­rat l'invent de “la España de las Auto­nomías” perquè ja no dóna els resul­tats espe­rats i perquè “España una y no cin­cu­enta y una”, que ara són dis­set però la idea és la mateixa. Han bui­dat de con­tin­guts el Par­la­ment català boi­co­te­jant i anul·lant totes les lleis que vagin més enllà d'on posem els fanals del car­rer; estan repe­tint dia sí dia també que per a què poli­cies autonòmiques; a Meli­lla hono­ren amb meda­lles un col·labo­ra­dor en l'assas­si­nat de Puig Antich i hom pre­para un memo­rial on esti­guin repre­sen­tats els qui van morir a la cuneta i els ven­ce­dors.

A més: Espa­nya neces­sita Cata­lu­nya, però Cata­lu­nya no neces­sita Espa­nya (voleu un indi­ca­dor més clar que allò de la roja, on sal­ven l'honor amb els juga­dors del Barça?).

No és ide­o­lo­gia, sinó super­vivència: neces­si­tem un Estat propi. I el neces­si­tem ara.