TSJC

Sort que les sigles et camuflen una mica, Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, perquè altrament es notaria molt que ni justícia, ni superior, ni de fet català. Tribunal sí, però; dels d'inquirir i empaitar i fer foc. Sí, entesos, ja sé què em diràs; que no tenies cap marge, que després de la sentència del Constitucional i la del Suprem, la immersió lingüística estava legalment tocada i a punt d'enfonsar. Que tu simplement has aplicat el que deia la llei, que dura lex sed lex, que el tema en el fons és polític, etcètera.

Et podies haver inhibit, aleshores, o dictar sentència amb una puntualització sobre la dimensió extrajudicial del tema, o mil coses que a mi no se m'acudeixen però que un jurista podria treure's de qualsevol barret de copa en cinc minuts. Sigui com sigui, el que èticament no se't pot acceptar, tribunal suprem del país, és dictar en contra de la llengua pròpia del país. Aquesta mena de posicions passen a la història amb un nom ben concret, que no és precisament el de justícia ni el de superior. D'això se'n diu una altra cosa, que ara mateix, caram, tinc la parauleta a la punta de... ostres, ho sento, no em ve al cap.

Si així és com han de ser les nostres institucions pròpies, TSJC, que vinguin les dels altres, ja que, si més no, ens podrem consolar en la seva condició forana. És que, aviam, per arribar a aquest punt potser no calia tanta judicatura. I escolta, ara que som en època de retalls, què et semblaria una tisorada quirúrgica? Faríem estalvis, en diners i sobretot en disgustos.