Opinió

La col·leccionista

El fil que ens cus

En Diego té vint-i-pocs anys. Es de l'Uruguai. Fa poc que va arribar a Catalunya empès pel seu amor al bàsquet. Volia dedicar-se a entrenar nens, adolescents i joves. I jugar, encara que no fos a nivell professional. Ho ha aconseguit i ara és una peça fonamental al Círcol Catòlic de Badalona, un club de llarga tradició basquetbolística. Aquesta setmana, en Diego ha escrit al seu perfil de Facebook que està il·lusionat perquè s'ha matriculat aquest curs que comença per aprendre català. El seu anunci ha estat celebrat amb una pila de comentaris plens d'elogis, ànims i felicitacions. I jo, que ja havia començat el meu article per aquest dissabte amb una enèrgica però desmoralitzada defensa de l'escola en català (una altra vegada, després de tants anys i d'haver demostrat que funcionava?!), he canviat d'idea. I el meu desànim per les evidents passes enrere, la meva indignació dels injustificats atacs al nostre envejable model de convivència, la meva inquietud pel futur de la nostra llengua, han començat a esmorteir-se i han quedat amagades com darrere d'un vidre entelat. I d'algun racó ha ressorgit el meu vell i tossut optimisme: hi ha molts Diegos, hi ha moltes persones que han vingut a Catalunya, han conegut la nostra llengua i han decidit aprendre-la per sentir-se vinculats al país. I hi ha molta gent –molta gent jove, també!– que és conscient de la importància d'aquest gest i que acull amb els braços oberts i amb alegria els que volen formar part d'aquest nosaltres. Tots –els d'aquí i els d'allà– saben que la llengua és el cable que ens connecta, el nervi que ens vigoritza, el fil que ens cus, el batec que ens manté vius. Aquesta setmana he sentit a la ràdio la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, recordant –amb una certa resignació– que en aquest país, cada generació ha de renovar el seu compromís amb la llengua. És evident que té raó, com la té aquell que deia “que pesat que és ser català!”. Que feixuga que es fa de vegades aquesta càrrega d'haver de donar explicacions, i demanar comprensió i repetir els arguments! Però ja hi tornem a ser, un cop més, i aquí ens tindran. I quan dic aquí vull dir a la plaça de la Vila de cada poble i ciutat de Catalunya, aquest dilluns, a les set del vespre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.