La Diada

La cele­bració de les grans fes­ti­vi­tats comença, per regla gene­ral, el dia abans. En alguns casos, la vigília és tan o més impor­tant que la festa de l'endemà. Aquest és el cas, per exem­ple, de la revet­lla de Sant Joan. La festa s'allarga fins a la mati­nada. I quan la gent se'n va a dor­mir, ja no queda res per cele­brar. Llàstima que aquest no sigui el cas de la Diada. Mal­grat que la Diada mereix estar en el catàleg de les grans fes­ti­vi­tats, no té vigília. Només cal veure que avui no hi ha res que con­vidi a pen­sar en la festa de demà. O la Diada ha dei­xat de ser la festa naci­o­nal dels cata­lans, o els cata­lans han deci­dit pres­cin­dir de la Diada. El cas és que les expec­ta­ti­ves que aquesta cele­bració des­per­tava anys enrere s'han eva­po­rat. De les il·lusi­ons, ja ni en parlo. Dels som­nis, encara menys. Tal vegada ens queda l'espe­rança. Però l'espe­rança de què? No ho sé. Vam apren­dre que qui sap espe­rar ho acon­se­gueix tot. I hem acon­se­guit tan poc que vés a saber on para l'espe­rança. Lluny de la Diada, per des­comp­tat. Perquè, si una cosa és clara, és que de la Diada no n'espe­rem res. Havia de ser­vir per enfor­tir la nos­tra iden­ti­tat, prou afe­blida, i ha ser­vit per engrei­xar l'espa­nyo­lisme bel·lige­rant i ranci. L'espa­nyo­lisme que pretén fer el graciós repe­tint, any rere any, la mateixa estu­pi­desa: “El poble català és l'únic poble del món que cele­bra una der­rota.” Només una? Les cele­brem totes el mateix dia. Per una qüestió d'estalvi. Ves qui els explica que el que de debò cele­brem és la represa que va tenir lloc després de la der­rota! I tan­ma­teix no és difícil d'enten­dre. Ni dife­reix gaire del que diu la dita: no hi ha mal que per bé no vin­gui. En això estic i en això con­fio. Si per­dre el dia ja és prou greu, per­dre la Diada què deu ser? Em con­sola pen­sar que, com a mínim, la Diada ha com­plert una de les dues fun­ci­ons que tenia enco­ma­na­des: ens ha aju­dat a saber qui som. I al mateix temps (per exclusió) qui no som. Ara manca la segona part, la més dura: saber com volem viure. Mai de genolls, en un estat de dret, que quedi clar. Ni tam­poc d'una manera que no es cor­res­pon­gui amb el que som. I del som al som-hi. Amics: pen­geu la senyera al balcó. I si el balcó dóna a mar, con­tem­pleu l'horitzó. I de seguida sabreu que l'horitzó és en els ulls i no en el mar. I us vin­dran ganes de cele­brar la Diada.