L'animal ferit contra Catalunya

Diuen que un animal ferit sempre és més perillós. I si aquest animal ferit posem que és un gatet però ell es pensa que és un tigre de Bengala, tenim un problema afegit. D'entrada, de desproporció i de ràbia afegida. Em fa l'efecte que en el conflicte entre Espanya i Catalunya això és el que està passant últimament. Tota aquesta hostilitat contra Catalunya des dels fronts més diversos però des d'una única ànima no ve d'una estratègia preparada meticulosament. Ni hi pensen i potser ni en sabrien. Els surt de dins. Més que ideologia és ràbia. Espanya sempre ha tingut vocació d'imperi. De sotmetre els altres. Després de tants segles, deu ser una qüestió genètica. Enyoren aquells anys de glòria en què eren un imperi on no es ponia mai el sol, en què tenien armades invencibles encara que acabessin derrotades, els tercios de Flandes i, més enrere, la conquesta d'Amèrica, l'aniquilació dels pobles indígenes per imposar-los el castellà a sang i foc, els quatre-cents milions d'hispanoablantes, de Cuba i les Filipines, d'Al-Aaiun i Fernando Poo. Ara deuen pensar que què m'embranco. Doncs estic convençut que tot això té a veure amb aquestes ofensives contra Catalunya que els últims anys han estat tan intenses, injustes i implacables que fins i tot han dut cap a la causa de la independència persones que mai s'ho haurien imaginat. Espanya és ara un animal ferit. I encara que es pensi que és un tigre de Bengala, és un pobre gat. Un gat amb molta mala llet, això sí, perquè vol semblar el que no és. Tota aquesta crisi econòmica ha fet molt mal a tot arreu, però a Espanya els ha remogut aquesta càrrega genètica imperialista que tenen. Amb la bonança econòmica ja se sentien importants asseient-se a la taula del G-20, presumint de creixement econòmic sense precedents, de potència emergent. Però quan la crisi els ha situat a la trista realitat de ser com Portugal o Irlanda o Grècia i haver-se de sentir dir PIGS i haver d'obeir el que els ordena Merkel i no poder moure un dit sense permís dels que manen de veritat, quan ha passat tot això la seva naturalesa els ha empès a acarnissar-se amb els més dèbils. D'on es pensen que vénen aquests aires d'involució autonòmica que fa temps que Aznar escampa, la sentència de l'Estatut, l'escanyament econòmic, l'agressió a la immersió... És patològic. I encara pensem que hi ha alguna manera d'entendre'ns-hi?