Termes

Fa qua­tre dies que ens has dei­xat i sem­bla que faci una eter­ni­tat. Com cre­mem les hores, i com per­me­tem que el temps cobreixi allò que no hem d'obli­dar... Per for­tuna, tu has mar­xat però ha que­dat la teva obra, el teu pen­sa­ment i els fruits sol­vents de la teva vida. Tens la sort que tenen els que pas­sen una herència en forma de parau­les; perquè aquell cap pri­vi­le­giat, aquell cap ple de saber i de saber fer i de saber expli­car, no se'n va mai del tot.

Tu vas ser mes­tre de molts, Josep Ter­mes, i ens vas demos­trar que el dogma no era ben bé la veri­tat. Per molt que la teo­ria cantés, en aquells anys en què la teo­ria reg­nava a les aules; per molt que digués que allò que movia la història era la lluita de clas­ses, tu ens vas dir més coses. Ens vas dir que d'acord, que tre­ba­lla­dors i poten­tats s'enfron­ta­ven, però que hi havia altres ingre­di­ents tan o més impor­tants en la història, si més no en la nos­tra història.

Amb els docu­ments a la mà, ens vas pro­var que hi havia la nació. La nació, deies, no era un invent de la bur­ge­sia ni l'opi del poble. Vas demos­trar alt i fort que el cata­la­nisme d'ahir i de sem­pre s'havia cuit entre els menes­trals i els pen­cai­res. I ens vas inver­tir el dogma; no era pas la soci­e­tat benes­tant que havia parit la pàtria, i que l'havia impo­sat als altres, sinó ben a la inversa. El cata­la­nisme havia nas­cut als tallers, i va créixer tant que va entrar per força a les man­si­ons i als altars. Gràcies a aquesta visió de la història, avui som més savis i més hàbils. Gràcies a tu.