Rebel·lia octogenària

Sempre havia pensat que pertànyer a una gran família, lluir cognoms il·lustres o algun títol nobiliari i gaudir d'una bona posició social, a més dels avantatges obvis, comportava algunes serioses incomoditats. Per exemple, mantenir en qualsevol circumstància una actitud decorosa i educada, complir estrictament les normes socials considerades correctes, saber-se el centre d'atenció i actuar en conseqüència. Tot allò que els aristòcrates resumeixen amb la frase “noblesse oblige” o, dit d'una altra manera, els privilegis comporten responsabilitat. Fins ara, només algunes princeses amb sang hollywoodiana a les venes i frívoles nétes de dictadors esbojarrades s'havien permès ignorar el respecte a les respectives famílies. Tothom les criticava i elles, coherents amb les seves personalitats, xiulaven i miraven cap a una altra banda, sempre cap allà on hi hagués diversió o algun idil·li apassionat i inconvenient. Però ara resulta que ens hem de replantejar les coses. La duquessa d'Alba, aquesta dona que té tants títols que, en estricte compliment protocol·lari, la reina d'Anglaterra li hauria de fer una reverència (diuen els que hi entenen), ha eludit totes les normes. La seva actitud rebel i tossuda, que ha ignorat la contrarietat dels seus fills, els consells de les bones amigues i, fins i tot, la indicació reial, demostra ben clarament que la tirallonga de cognoms nobles i la seva immensa fortuna és exactament el que li permet prendre les decisions sense encomanar-se a ningú, ni tenir gens en compte què dirà la gent. Si hi ha algú a qui se li'n fot que li diguin cul d'olla, és aquesta octogenària de rínxols blancs. Ah, però ara resulta que ningú gosa dir-li cul d'olla i tothom la troba admirable i fantàstica i aplaudeixen que la més alta representant de la noblesa espanyola se salti a la torera (i mai millor dit, per a aquesta fan dels toreros guapos) les més elementals normes del decòrum. A mi el casament de la duquessa no em sembla ni bé ni malament. Ja s'ho farà. Però li envejo aquesta rebel·lia adolescent i em diverteix veure com tota la colla de carques li riuen les gràcies i com els seus fills, tan dignes, tenen una actitud tan vulgar: acceptar allò que rebutjaven després d'haver-se assegurat l'herència.