Jacqueline

Quin sidral has muntat amb el teu llibre de converses, Jacqueline Kennedy-Onassis. El que s'hi explica és fruit d'unes xerrades que vas demanar de mantenir en secret fins ben després de la teva mort (esdevinguda el 1994). Es tracta bàsicament de xafarderies d'estat; en la teva posició privilegiada, vas conèixer figures mítiques i les vas tractar darrere l'escenari, on sempre fan menys goig. I per sort nostra, tu no sempre t'aculls a l'elegància i la mesura que et va caracteritzar en vida.

El que en surt més malparat és Martin Luther King; un borratxo i faldiller, dius, que la nit del famós discurs de I have a dream va muntar una orgia de dones i alcohol a la seva suite de l'hotel. I que anava trompa i es burlava del sermó durant el funeral del teu marit, el malaguanyat president Kennedy. El següent dels damnificats és segurament De Gaulle, un egòlatra odiós i presumit, assegures; i no se'n salva el vicepresident Lyndon B. Johnson, un sudista que va anar de número dos per motius d'equilibris interns, però que consideraves un ressentit. “T'imagines què li passaria al país si Johnson accedís a la presidència?”, vas comentar, anticipant el futur.

No salves ningú, de fet, llevat del teu marit John. Passes de puntetes pels seus afers, i ressaltes la vostra proximitat en la crisi del míssils de Cuba, i el seu comentari posterior, dient que a partir d'allà ja el podien matar perquè s'havia guanyat el cel. Certament, la memòria és selectiva. I tu t'has quedat ben descansada tot descansant en pau.