Cals avis

Ja sé que no hauria d'escriure aquest article, perquè no tinc una opinió prou clara sobre el tema, i pot passar que els qui em llegeixin arribin a l'última línia sense saber com veig l'assumpte dels avis-cangurs. Per endavant, mil disculpes! Primer em faré unes preguntes per treure'n l'entrellat. ¿Hi ha pares i mares que abusen dels avis i àvies i els carreguen físicament i econòmica fent-los anar a buscar cada dia els néts a escola i fent-los donar el dinar i el sopar? Sí que n'hi ha. ¿Hi ha vegades que el favor de cuidar els néts s'acaba convertint en un sacrifici, un dogal que els asfixia? Sí que passa. ¿Tenen dret els avis, després d'haver treballat tota la vida, de descansar i passar-s'ho bé i no tenir obligacions? Sí, hi tenen tot el dret. ¿És veritat que hi ha qui diu allò de “qui els faci que els tingui”? Sí, hi ha gent que ho diu.

Fins aquí les preguntes. Ara el que jo sé –que no és gaire. Sé que els avis i cals avis és per als néts, simbòlicament, un lloc on se senten molt segurs, molt atesos, escoltats, estimats i consentits, cosa que els ajuda a fer-se grans i a ser feliços. Sé que m'agradava més la societat d'abans, on a les famílies tot era responsabilitat de tothom, tothom s'arremangava per tirar endavant la casa o el negoci familiar i per tenir cura dels nens, els vells, els malalts. Era el tots enfront del jo; era el que cal fer enfront del que vull i tinc dret a fer. Sé que mentre el problema dels horaris de la mainada sigui exclusivament dels pares i les escoles, i no de la societat en general, no anirem gens bé. Sé, finalment, parlant de casa meva, que la relació que tenen els meus fills amb els seus avis, que els han cuidat sempre i els han dedicat moltes hores i molta atenció, és d'un amor, una confiança i un respecte que no es paguen amb diners.