Concurs per Líbia

Singularment patètics van ser David Cameron i Nicolas Sarkozy en la visita “històrica” que van fer a Trípoli per donar suport al govern rebel. Els dos mandataris es van afanyar a anar a Líbia en espera de la tanda del botí després de la intervenció militar per derrocar Gaddafi. Ara afirmen que ajudaran a detenir el seu excol·lega i que faran els possibles per desbloquejar els milers d'euros a través, això sí, del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, un organisme amb menys credibilitat que Henry Kissinger. La hipocresia europea era present en la representació del primer ministre britànic i el president francès. Tot plegat semblava una comèdia de Molière, una farsa de la devoció i la virtut, que té un component degenerat semblant a una de les odes d'Horaci: “Detestem la virtut mentre és vivent i la cerquem quan ha estat sostreta als nostres ulls. De què serveixen les lamentacions si no es talla d'arrel el mal amb un càstig?” Les crueltats, els canvis de camisa i les incomprensibles raons de les tribus líbies donarien per fer un estudi d'antropologia sobre la intervenció militar, però la carnassa esdevindrà una transformació de la simbologia i, sobretot, dels explotadors dels recursos petrolífers, aqüífers i del gas. Davant de l'atracament, ens hauríem de preguntar en mans de quina classe d'individus ens trobem. Penjaran Gaddafi públicament com ho van fer amb Saddam Hussein? Portaran una d'aquestes estranyes democràcies als països àrabs?

El que han estat divertides són les declaracions de Sarkozy per dissipar “suspicàcies”. Deia que el seu país no vol cap favor il·lícit i que els contractes s'establiran a concurs públic. Qui triarà els jurats?