Opinió

La Columna

Façanes

Ser sols entre la massa ens encoratja a falsejar la nostra veritable façana

Som ros­tre. És el pri­mer que ense­nyem i, para­do­xal­ment, no sem­pre és el mirall de res. Però, de ros­tres, en tenim només un o sabem trans­for­mar-nos en tan­tes cares com situ­a­ci­ons –o inter­lo­cu­tors– vivim i tenim? Hem pro­vo­cat crui­xi­ments a la façana: ens hem ave­sat a fal­se­jar-la, a inven­tar-la, a ocul­tar-nos rere capes d'hipo­cre­sia i de colors ine­xis­tents i patètics. Tota aquesta mani­pu­lació (ara ja incons­ci­ent de tan habi­tual) deu tenir algun propòsit... Amb quin objec­tiu con­cret s'engega en nosal­tres la maquinària de l'ensar­ro­nada? Per què ho fa amb una sen­zi­llesa simi­lar a la neces­si­tat de defe­car? L'objec­tiu únic, no ens enga­nyem, és agra­dar tot­hom, fer-nos esti­mar, ser desit­ja­bles, asso­lir una sim­pa­tia super­la­tiva. No estar sols, en defi­ni­tiva. La soli­tud (com la neu­rosi) és la malal­tia del segle XXI. Ara que m'hi fixo, són més sinònimes del que ens pen­sem. Totes dues xacres es dedi­quen a pro­jec­tar fan­ta­sies de futur men­tre anul·len la capa­ci­tat volun­ta­tiva del pre­sent i creen un neguit cons­tant que para­litza. S'han fixat que la pri­mera xarxa social es diu “cara­lli­bre”? Un lli­bre de cares sovint mani­pu­la­des; un apa­ra­dor comu­nal on quasi tot és men­tida; una cara de lli­bre, amb tan­tes capes com “amics”. Ser sols entre la massa ens enco­ratja a fal­se­jar la nos­tra veri­ta­ble façana, a posar-hi plan­tes aco­lo­ri­des i a repin­tar els bal­cons oxi­dats per la pluja.

On ha anat a parar aquell savi “si no t'agrada com sóc, tanca la porta per fora”? Què se n'ha fet de l'auto­es­tima, la segu­re­tat i l'essència intrans­fe­ri­ble de cada jo? No es dei­xin per­ver­tir: cal que siguem enti­tats autònomes, amb caràcter intrans­fe­ri­ble i únic, sense dis­fres­sar-nos de ceba quàntica ni de matalàs de plo­mes. Més que res perquè la façana només amaga la pol­se­guera, només dis­si­mula la cuina bruta, només enco­breix la trista rea­li­tat d'aquells que fan el sal­tim­ban­qui per no mos­trar la seva veri­ta­ble ple­ni­tud: una bui­dor ter­ri­ble que els mena al trans­for­misme i a la ven­trilòquia. La pro­pera xarxa social s'hau­ria de bate­jar: Qui sóc?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.