Pollancres abatuts

Al capdamunt de la plaça Miquel de Palol, al barri Devesa-Güell de Girona, hi havia una filera de magnífics pollancres l'altura dels quals gairebé era la mateixa que la de l'edifici de set plantes que tenien al davant. Ahir al matí, a primera hora, una brigada municipal els va tallar i després els va esmicolar per facilitar-ne el transport. Es tractava d'uns exemplars de salicàcies del gènere Populus nigra (ep, si és que m'he documentat com Déu mana), i el cert és que allí on eren feien molta patxoca i una ombra que a l'estiu s'agraïa de veritat. Ara bé, les seves arrels, per desgràcia, havien malmès i deformat la voravia on radicaven. No fa gaire temps, poc després de constituir-se el nou Ajuntament, uns operaris van aixecar les rajoles de l'esmentada voravia, van tallar les arrels més emergents i van envoltar la zona intervinguda amb unes tanques. Un cop executada l'operació, allò va quedar a mig fer fins ahir, i diré que ja era hora que es decidissin, perquè, mentrestant, hi havien crescut aquelles herbes que es poden veure en solars plens de brutícia i abandonats. Tot fa pensar, doncs, que la tala s'ha hagut de dur a terme perquè no quedava cap altre remei, vista la potència d'unes arrels que haurem de suposar àvides d'aigua. I és que, segons la informació tècnica que tinc sobre la taula, els pollancres es planten en llocs al costat de corrents d'aigua o amb una capa freàtica poc profunda. A veure, el carrer de Bernat Boadas, que és el que separa l'edifici de set plantes de l'indret ja sense arbres, cobreix la llera de la sèquia Monar, de manera que, en el seu moment, la plantada va tenir una certa lògica. Aleshores, com s'explica que unes arrels que haurien de tendir a créixer cap allà on discorre l'aigua hagin hagut de tirar cap amunt, com si busquessin la humitat que, quan plou o en nits de rosada, es forma a la superfície? Estranya conducta, doncs, la d'una espècie que, i torno als papers tècnics de què m'he proveït, és capaç de viure en llocs amb poca quantitat d'aigua superficial gràcies a les seves potents arrels, que la busquen en les capes més profundes del subsòl. M'imagino que ara hi plantaran el mateix tipus de mimosàcies que hi ha al voltant de les places de Miquel de Palol i de Prudenci Bertrana, però la majestuositat dels pollancres abatuts mai no podrà ser restituïda. Per què dimonis s'entestarien a aflorar a la superfície, aquelles inoportunes arrels?