Una estratègia nacional
El sistema català de partits polítics, per ser nacional, ha de normalitzar-se amb una expressió del centre cap a la dreta i un altre gran espai, del centre cap a l'esquerra, amb formacions menors a cada costat. Mentre que, avui, el primer apareix ben ocupat, amb incursions cap al segon, no ocorre el mateix amb el centreesquerra perquè els que hi aspiren no són percebuts com una força clarament nacional, per a la qual Catalunya sigui la prioritat primera. Els que no hi aspiren s'acontenten els uns a instal·lar-se a l'oposició, el seu lloc natural, pur i immaculat, i els altres, lluny també de la vocació de majories, ja fan amb la representació que obtenen.
Entre la dreta i l'esquerra, la majoria de la societat catalana se situa al centre, mirant cap a l'esquerra. I una cosa similar passa entre Catalunya i Espanya, ja que el mig, més a prop de Catalunya que d'Espanya, és l'espai més concorregut. Així, per dir-ho ràpid, el centre esquerra catalanista, el catalanisme progressista, és el sentiment majoritari. En unes eleccions, però, les oscil·lacions hi són sempre presents, i per això hi ha progressistes que voten centredreta perquè inspira més confiança nacional i vot de centredreta democràtic que va al centreesquerra per més credibilitat i utilitat enfront de la dreta espanyola dura. No parlo de reduir el sistema català a tan sols dues expressions ja que, a dreta i a esquerra, sempre hi haurà sigles que representin radicalitats nacionals o socials més contundents. Ara per ara, l'esquerra catalana no hi és i està desapareguda, per més que hi hagi molta gent que l'estem esperant de fa ja temps. Fer que hi hagi una esquerra nacional sòlida, amb vocació de majories i cultura de govern, és una exigència col·lectiva que convé a tota la societat catalana, com li convindria igualment si la mancança fos en l'espai menys progressista, però igualment nacional.
Hem de poder triar qui pot representar millor els nostres interessos als ajuntaments catalans i a la Generalitat, segons la ideologia. Però, tal com van les coses, em demano si té sentit, avui, que les sigles catalanes vagin per separat a Madrid i presentin així una imatge fragmentada i empetitida del país. En els grans moments de la història, quan ha calgut donar la imatge d'una societat catalana nacionalment diferenciada, Catalunya ha tingut una sola veu davant l'Estat espanyol. Així va ser el 1906, quan catalanistes conservadors i progressistes, carlins i republicans, van anar junts a les eleccions i, a més del triomf a les urnes, van crear un veritable entusiasme col·lectiu, realment nacional, per sobre de les discrepàncies ideològiques. A Catalunya hi havia, doncs, esquerres i dretes, però a Espanya només hi havia catalans demòcrates. Aquell moviment unitari va quallar després de mesures legals contra el país i de provocacions com l'assalt al Cu-cut. El 1971, l'Assemblea de Catalunya va ser l'expressió unitària de la democràcia catalana contra la dictadura i s'hi encabien des de comunistes revolucionaris fins a democristians. Potser al Congrés de Diputats deu ser més complicat, malgrat que quan arribi l'hora de la veritat també caldrà ser-hi amb una sola veu, però tan difícil fóra que tots els partits catalans de tradició democràtica acordessin una sola llista de Catalunya al Senat? Parlo d'una llista potent, pactada entre els partits, amb independents i persones rellevants de la societat catalana en tots els seus àmbits. Jo la votaria ben de gust, perquè només som forts si apareixem units i només des de la força de la unitat ens farem respectar.