Un líder per la independència

A vegades cal fer determinats actes encara que se sàpiga que estan condemnats al fracàs. Com el que va fer divendres Mahmud Abbas reclamant a l'ONU el reconeixement de Palestina com a estat. Era conscient que tenia el no assegurat, però ho va fer igualment. Estic convençut que més aviat que tard Palestina obtindrà aquest reconeixement. La situació dels palestins és una anomalia tan evident i ha estat al centre de tants conflictes d'abast regional i també planetari que algun dia el sentit comú s'haurà d'imposar.

M'agradaria estar tan convençut algun dia del reconeixement del meu país. Però primer caldrà que ho vulguem nosaltres, els catalans. La situació de submissió a Estanya ha arribat a un punt que persones i àmbits socials fins fa poc impensables ara són partidaris de la independència de Catalunya. Més ben dit, no s'hi oposarien. Pujarien al carro dels convençuts si algú l'estirés.

Palestina i Catalunya tenen moltes diferències. Però una de fonamental és que ells com a poble saben el que volen ser. A Catalunya encara ens falta això. I ens falten líders, també. Joaquim Maria Puyal també va reclamar líders per a Catalunya en el pregó de les Festes de la Mercè que va fer dijous. Jo fa uns mesos que en aquest espai en vaig suggerir un, si més no com a líder espiritual. Doncs ara hi torno: Jordi Pujol. Alguns ja fa molts anys que teníem pressa perquè Catalunya s'enfoqués cap a la independència. Llavors Jordi Pujol, president de la Generalitat, ens deia allò tan seu de “això no toca” mentre anava posant peixos al cove de l'autogovern. Nosaltres no volíem peixos que no els hi trobàvem el gust, sinó tall del bo que satisfés la nostra gana de llibertat. I com que només ens donava peix ens regiràvem contra ell tant o més que contra Espanya, que era la que se'ns quedava tot el tall. Amb els anys hem sabut veure que Pujol va posar tants peixos al cove que sort n'hem tingut en aquests temps de vaques magres. No som independents, però almenys no ha caigut el nostre sistema social, encara que ara l'hàgim d'aprimar. I ara que li reconeixem això, Jordi Pujol ens correspon i ens dóna la raó dient que sí, que això d'Espanya és inviable i que l'única sortida de Catalunya és la independència. La llibertat no es reclama només quan es té segur de guanyar-la. Es reclama quan es justa. I ho fan els líders. Ens hi posem?