L'atur com a solució

No crec que l'atur sigui un problema tan gros com el pinten i no sé fins a quin punt no són els polítics i la premsa que l'exageren parlant-ne cada dia. Si vas dient que l'atur és una gran preocupació social no m'estranya que els aturats es deprimeixin, a ningú no li agrada ser vist com un problema. Però potser el problema no és l'atur, sinó la baixada del consum, que afecta actors socials ben diferents. Ja sé que l'economia és com una bicicleta i que la condició perquè funcioni és no deixar de pedalar. Però l'objectiu d'això que en diuen el progrés és que el pedaleig esdevingui cada dia més lleuger i que tothom se'n beneficiï.

Així, on és el problema? Tota aquesta gent que perd la feina podrà gaudir del seu temps lliure, condició indispensable per innovar i tenir bones idees. La imatge de l'aturat que es passa el dia fumant i escurant carajillos és demagògica, no cal ser gaire observador per veure la quantitat d'inútils que tenen contracte. Que la gent no tingui un sou no vol dir que no serveixi a la societat. Ara les persones més intel·ligents i compromeses que conec estan a l'atur. En canvi, les que tenen feines més ben remunerades sovint tendeixen a ser ases o a cobrar per fer-ho veure.

Això em fa pensar que l'atur és una defensa del sistema i que si ens turmenten amb la crisi és perquè la baixada del consum ha ensorrat les expectatives exagerades que uns quants s'havien fet de viure com uns reis. Jo sempre he preferit anar just de calés que renunciar a la meva llibertat, i una crisi de consum ja m'està bé perquè la gent es torna vulgar quan baveja a les botigues. Com que no tinc gaires quartos vigilo com me'ls gasto, però no visc com si els diners m'haguessin de justificar. I com que practico l'autoocupació no m'avorreixo, i sempre trobo algú que em paga pel que faig d'una manera o altra. És veritat que no tinc cotxe, ni un gran armari, i que si pogués em compraria un ipad. Però la crisi ni la noto i així contribueixo més que la majoria a superar-la.