L'experiència que falta

Discretíssim ha estat el reflex als diaris de les propostes sobre qualitat democràtica que ha fet el senyor Duran i Lleida. Ja se sap: allò d'una nova llei electoral, d'un Congrés i un Senat més representatius, més oberts a la societat; allò de simplificar les administracions, d'evitar duplicitats... Són propostes d'enorme interès. La majoria dels ciutadans les subscriuria totes. Per què, doncs, els diaris se n'han fet tan poc ressò? Perquè, igual que els seus lectors, ni s'ho acaben de creure ni hi veuen cap novetat.

Ningú no qüestiona la credibilitat del candidat de CiU ni la seva voluntat de millorar el sistema polític. Es desconfia, això sí, de la voluntat de la classe política per desenvolupar unes propostes que tal com ell les formula són àmpliament compartides. Tothom en vol, de lleis “més bones i més comprensibles”, que no donin peu al “poder judicial” a fer-ne “diverses interpretacions”. Però la realitat de l'esgrima parlamentària ens diu que només un redactat ambigu aplega les voluntats necessàries per a la seva aprovació. I, desenganyem-nos, això no canviarà.

És possible, malgrat tot, que algunes de les propostes del senyor Duran i Lleida haguessin inflat el gruix dels titulars si les hagués posat en circulació amb l'aval de l'experiència. La creació al Congrés d'una oficina de control per saber en “temps real” com es gasta els diners el govern de l'Estat, s'hauria rebut amb molt més interès si aquesta mateixa oficina ja existís al Parlament, on CiU és la força determinant. “Després de 32 anys és inacceptable que no existeixi”. Sí, allà i aquí.