Núñez? Sí!

Si més no, en aquest cas. Les can­to­na­des de Bar­ce­lona i el Barça FC van ser vícti­mes d'un Núñez. Un altre Núñez, però, nas­cut a Madrid el 1920, joveníssim diri­gent repu­blicà, detin­gut molts cops i tor­tu­rat més tard a la bar­ce­lo­nina Via Laie­tana per la tètrica fac­to­ria dels ger­mans Juan Creix, va ser dipu­tat per Bar­ce­lona, ciu­tat que més tard va triar a l'hora de morir després de molts anys de feina solidària a la capi­tal de l'Oso y el Madroño.

L'escrip­tor i peri­o­dista Manuel Vázquez Mon­talbán, que va morir un 4 d'octu­bre de 2003, va escriure, com a pròleg a les memòries de Miguel Núñez, La revo­lución y el deseo, un text, Noso­tros los comu­nis­tas, que dóna la clau per enten­dre la fas­ci­nació que tants hem sen­tit a l'hora de valo­rar la tan bes­can­tada dig­ni­tat de la política: “Cárce­les, exi­lios, más cárce­les, en las tra­mas pri­mero del PCE, luego del PSUC, fue con­de­nado a treinta años de cárcel en 1959, después de haber pasado un mes rete­nido por los hábiles inter­ro­ga­to­rios del comi­sa­rio Polo y, sobre todo, por los tru­cu­len­tos her­ma­nos Creix. A par­tir de esta caída, Miguel Núñez fue un punto de refe­ren­cia para los jóvenes que nos movíamos en la clan­des­ti­ni­dad, fuéramos o no comu­nis­tas.”

Tant com la fer­mesa d'aquell Miguel Núñez, m'admira la seva vida poste­rior. Després d'exer­cir com a diri­gent del PSUC i com a dipu­tat a Madrid, d'altres hau­rien triat unes vacan­ces del tot jus­ti­fi­ca­des. Ell, en canvi, es va embran­car amb el pro­jecte soli­dari de Las Sego­vias, que ens feia girar els ulls cap a les injustícies fla­grants d'Amèrica Lla­tina. I més tard, encara, me'l trobo a Madrid empe­nyent i lide­rant el pro­jecte d'AMESDE, asso­ci­ació a favor de la memòria històrica, tant política com social. En la qual, encara avui, mirem de tre­ba­llar, després d'haver estat cap­bus­sats en l'intent d'acon­se­guir una llei de la memòria més cohe­rent i més seri­osa. En el massa degra­dat circ de la política, Miguel Núñez sura, per damunt de nàufrags pre­ma­turs. I bé es mereix el guardó, tan poc reco­ne­gut, de la dig­ni­tat política. ¿Qui el podria exhi­bir, sense que li caigués la cara de ver­go­nya, davant la con­tesa del 20-N?