El debat fiscal

La difícil consolidació fiscal espanyola, per equilibrar ingressos i despeses, requerirà accions en els dos fronts. L'esforç a baixar despesa ja ha començat: o es redueixen els costos unitaris de provisió dels serveis públics o s'han de disminuir les prestacions socials. Qui defensa que això segon no passi hauria d'abanderar la primera opció o bé augmentant la productivitat, treballant més i millor, o bé acceptant una reducció salarial. Aquest sentit comú xoca, però, amb la poca percepció que es té de la implementació de mesures justes a l'hora d'augmentar els ingressos. Apujant l'IVA dos punts i el recàrrec de l'IRPF fins a un marginal del 49%, prou ciutadans consideren que no es reparteixen de manera equitativa els costos de la crisi. Les declaracions ambigües d'alguns megarics als mitjans afegeixen llenya al foc: diuen que paguen menys del que haurien de pagar. Em demano si algú els obliga a tenir seus en paradisos fiscals i a utilitzar societats instrumentals per eludir la tributació de les rendes que ells disfressen com a guanys de capital. Sobre aquest tipus d'opinions incertes, la demagògia hi troba camp adobat. He sentit aquests dies defensar que Buffet no sap comptar, ja que el que paga per la totalitat de rendes, si s'hi inclou el pagament de dividends, és més del que diu i pensa. Incert, perquè no es poden sumar els impostos pagats per rendes diferents si la incidència última de cadascuna (qui suporta finalment la càrrega de l'impost, ja que aquest es pot traslladar) és també diferent. Així, el de la renda personal és poc eludible. El de societats, però, sí que ho és: un poc a preus, un poc a costos (salaris de treballadors) i, és clar, també a accionistes. Depèn de les situacions dels mercats, productes i acords salarials. També s'ha dit que els rics paguen menys i no més que els qui no ho són (la secretària del senyor Buffet). De nou l'afirmació és incerta si mirem les dades de recaptació fiscal per estrats de renda. Una altra cosa diferent és creure que no basta per a un sistema progressiu que el tipus mitjà efectiu que paga una renda elevada sigui més alt que una renda baixa. Que ho ha de ser el tipus marginal. Però això també és controvertible. Una altra cosa és que la societat detecti que, al llarg del temps, l'acumulació que fan del total de rendes els més rics no s'hagi acompanyat a igual ritme per unes aportacions fiscals igual o més elevades que la seva renda, tot i que la seva tributació absoluta ha continuat creixent; de manera que les diferències de renda després d'impostos entre uns i altres s'ha ampliat. Veiem, doncs, que en general els temes referits són prou complexos per exigir que els tertulians no els ventilin en un tres i no res, augmentant la confusió i augmentant l'esquerda ara més perillosa per al manteniment de la cohesió social.

El cert és, en tot cas, que la consideració que les càrregues de la crisi no es reparteixen justament i que el sistema fiscal permet massa coses a determinades rendes, entre el frau i l'elusió fiscal, està àmpliament estesa entre la ciutadania. De manera que així és molt difícil acceptar retallades de despesa que, per definició, afecten qui més depèn de les prestacions públiques.

Reconegut el punt anterior, avui, però, em preocupa més el frau i l'elusió fiscal que no millorar l'ajust entre impostos i capacitat de pagament dels que ja paguen, si bé potser no tot el que els tocaria. I és que solucionar-ho amb total correspondència és molt complex. Així, quan fem l'anàlisi dels impostos per grups d'ingressos, aquests recullen fonts de renda diferents per a cada grup, essent percentualment elevades les del treball i molt menys les de l'estalvi per als de menor renda, mentre que per a les més elevades dominarien les rendes de capital, sobretot, dividends, guanys de capital, rendes de la propietat d'actius físics i patrimonis heretats... Gravar amb justícia i eficiència cada font de renda no és fàcil. No aconseguir una perfecta correspondència genera després efectes no només en arbitratges de conveniència (cobrar en espècie o cash, com a autònom o a través de societats interposades, avui o diferint la renda al llarg del temps, etcètera), sinó d'impacte en qui acaba pagant què i per quin motiu. En aquest sentit, tots els sistemes tenen avui problemes en tractar amb justícia, sense que es perjudiqui l'eficiència, les rendes de capital respecte del treball, de l'estalvi respecte del consum o les guanyades versus les llegades. Però des d'una mateixa posició liberal que vulgui ser plenament coherent, tan erroni és reintroduir l'impost sobre el patrimoni com haver abolit l'impost de successions.

Les reformes necessàries per a una millor justícia fiscal xoquen, a més, amb els qui demanen amb prou raons que la fiscalitat es posi al servei de l'emprenedoria i del creixement i que, en tot cas, la redistribució es faci des de la despesa pública.

El drama de recórrer aquest camí, correcte des d'un punt de vista de l'eficiència (i d'equitat si s'aconseguís amb elles crear ocupació, ja que treure de l'atur i no augmentar la despesa en subsidis és el que vol la ciutadania), és que crea un problema greu de gestió de la despesa social. Efectivament, com més proporcional o menys progressiva en resulti la fiscalitat, més redistributiva haurà de ser la despesa i, per tant, menys universalistes de barra lliure (tot per a tots i de la més alta qualitat) hauran de ser les prestacions. Les dues coses alhora generen la paradoxa que com més i millors serveis públics per a tothom, en un context de canvi fiscal dual com l'assenyalat, més regressiva és l'acció pública resultant.

A Espanya, les rendes elevades estan ben tractades, al meu entendre, per una raó diferent de la comunament argüida. La nostra comunitat no sembla mostrar cap menysteniment contra qui eludeix impostos o busca el protagonisme social des dels domicilis fiscals extraterritorials. Em preocupa el que això reflecteix: una escassa consciència fiscal ciutadana, oblidant que l'estat de benestar no és gratis, o de qui pensa que sí, que cal contribuir-hi, però que ho faci un altre. Atents finalment al sediment en aquesta cultura fiscal hostil que podria generar, segons com es faci, l'amnistia fiscal a la qual estem abocats després de les eleccions, per incentivar la repatriació de capitals avui fora del control del fisc.