50 anys de la ‘RdP'

Aquest gener es compliran cinquanta anys de la sortida del primer exemplar de la Revista de Palafrugell. Durant aquest temps la revista ha passat tota classe de vicissituds, però miraculosament avui encara és ben viva. Va néixer en plena època franquista. La van deixar sortir perquè el primer director, mossèn Frederic Tapiola, era alferes castrense, addicte naturalment al règim, i perquè van renunciar al nom català de Peix Fregit que la delegació del Ministerio de Información y Turismo no va acceptar. Van buscar el subterfugi d'una denominació que s'escrivia igual en català que en castellà: Revista de Palafrugell. Els primers capdavanters formaven part de la burgesia local de la postguerra però a poc a poc s'hi van incorporar lletraferits de l'altre bàndol ideològic. Curiosament en aquesta primera etapa, que va durar del 1962 al 1978, la convivència i l'entesa va presidir la redacció. Els darrers anys van entrar joves elements que no van ser capaços de mantenir la revista, que acabà tancant després de la mort del mecenes Francesc Alsius. L'home fort d'aquests anys va ser Josep Guilló, que en fou el redactor en cap i que, tot i ser un home obertament d'esquerres, va congeniar perfectament amb el capellà. En ocasió de la publicació de l'obituari del pare de Jordi Pujol a l'exili, la revista va ser denunciada i un policia de Madrid es va presentar a Palafrugell per “demanar responsabilitats”. Les coses haurien acabat malament si no hagués estat per la intervenció de mossèn Tapiola, que li va clavar el carnet d'alferes franquista pels morros. El juny del 1992 va tornar a sortir la revista gràcies a les gestions d'Anna Castelló, la regidora de Cultura d'aquell moment. A partir d'aleshores va ser la RdP. El primer director d'aquest segon cicle va ser Jordi Pujol Cofan. Darrere seu van venir la Montserrat Llovera, el begurenc Pere Carreras, en Toni Lledó, en Paulí Martí, fins a l'actual, que és qui signa aquesta crònica. Sempre s'ha tingut com a leitmotiv reflectir les notícies, les polèmiques o els costums de la vila. Un dels principals problemes que hi ha externament són les relacions d'amor-odi amb els governants, ja que en part la revista subsisteix per aportacions municipals. Una revista que volem lliure ha de poder criticar i qüestionar el poder constituït. D'altra manera no és una revista sinó un pur titella.