Una oreneta contra les parets

TV3 és la meva a pesar que a vegades l'estamparia contra la paret. Com cada vegada que veig com l'APM malbarata l'enginy. Es nodreix obsessivament de la infracultura televisiva d'Espanya i té com a insígnia una secció que consisteix a sortir al carrer amb l'objectiu de burlar-se de la gent senzilla. Entrevistar per prendre el pèl és caure molt avall. Em va fer caure la cara de vergonya l'individu suposadament graciós instal·lat a l'Ajuntament de Barcelona per ridiculitzar les personalitats que assistien al pregó de la Mercè. La cara d'emprenyat de Sergi Pàmies ho deia tot.

TV3 és la meva per programes excel·lents com El convidat o Passat particular. Albert Om ja havia estat finíssim jugant amb Quim Monzó i arrencant-li alguna confidència, però l'altre dia va fer el cim al convent de les benetes de Montserrat. Om deixa parlar, té ofici i tacte per passar de l'anècdota a l'emoció i per fer que s'expressi el cor. Hi va ajudar molt el tarannà obert del monestir i la sinceritat de les entrevistades. Inoblidable la monja que va explicar com, de jove, tenint carrera, feina i nòvio, va sentir una sotragada interior en una ermita del camí de Sant Jaume. Va veure una oreneta que topava amb a les parets i es va dir: “Sóc jo.” D'aquella sotragada es va fer monja.

Passat particular explora el passat biogràfic de dues persones en paral·lel i fa una recerca per descobrir passatges, fets i situacions que els mateixos protagonistes ignoren. La peripècia del publicista Lluís Bassat era cent per cent televisiva i tenia molta fibra humana, però em va interessar més la història de Josep Padró, un mestre nascut a la Colònia Güell. Parlava de treballadors anònims que no protagonitzen mai res. Va explicar que als catorze anys es disposava a entrar a la fàbrica, com havien fet els pares i els avis, però els pares li van dir que no. Volien donar-li allò que ells no havien tingut: estudis.