Caixa, xinesos i arbres de la vida

Pels motius que sigui, potser perquè es deia “Catalunya”, un bon dia quan em vaig traslladar a viure a Barcelona vaig obrir un compte a Caixa Catalunya. Han passat pocs anys perquè m'ho giressin del revés i es transformés en Catalunya Caixa, després de fusionar-se amb un parell de caixes catalanes més. I al cap de quatre dies resulta que aquesta caixa se l'ha quedat una cosa que es diu FROB (Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca) i que en realitat ara serà propietat del Banc d'Espanya, que en controlarà el 90 per cent i que nomenarà tres consellers que, a pesar d'estar entre una quinzena, tindran el control total de l'entitat perquè els seus tres vots sumaran sempre el 90 per cent. Els altres consellers que hi haurà seran en representació de les entitats fundadores, de les institucions catalanes i dels treballadors, però ja es veu que hi seran més per escalfar la cadira que per res més. I sense passar vergonya. Tot això ho sé perquè ho he anat seguint pels diaris. Ningú del banc s'ha pres la molèstia ni tan sols d'informar-me'n. M'envien els extractes dels moviments, em cobren les comissions amb eficiència, em posen dificultats per cobrar un xec... però no m'han fet arribar mai cap carta dient-me: Miri, senyor Riera, com que vostè té la seva confiança monetària dipositada en nosaltres, l'informem que ens hem ajuntat amb unes altres caixes, que canviem de nom, etc. Que em demanessin disculpes per la seva mala gestió ja no hi he aspirat mai. Però ara em trobo que es dirà Catalunya Bank i que serà de propietat espanyola. És com els bars regentats per xinesos que es diuen La Barretina o El Traguinyol. Hi anaves un dia per menjar-t'hi pota i tripa o bacallà amb samfaina i de la nit al dia hi tornes i hi trobes wun-tun i rotlles de primavera. Ningú et dóna cap explicació de res, i a vegades encara sembla que has de donar les gràcies perquè podria ser pitjor.

Potser és impotència o potser és que ens enfadem poc i protestem encara menys. O potser és que ens ho busquem. A vegades, sí. Tot això em fa pensar que tampoc ningú em va obligar a anar al cinema a veure El árbol de la vida, on assisteixes a una cosa que no saps què és ni saps què passa i ets sents estúpid per o no entendre-ho i/o per no sortir de la sala. I marxes amb la sensació que ni en la ficció ja no hi ha refugi contra la indignitat.