Cercant un model possible

Si no abaixem un punt la tensió em temo que ens hi acabarem fent mal, amb el debat de les retallades, singularment les que afecten la sanitat. No, no crec que el govern ho estigui fent bé: ha d'esforçar-se per explicar amb més precisió i de forma més entenedora què està fent i per què ha decidit fer-ho així. Ara sembla, i segurament és un efecte indesitjat, que només es dedica a tapar forats, improvisadament; fa la sensació que no sap on vol anar o, si ho sap, que no ho vol pas explicar. I això, lògicament, produeix desànim, suspicàcia, desconfiança i indignació entre els malalts, els professionals i els ciutadans en general.

Està molt bé, de fet és la feina que els pertoca, que els partits de l'oposició es facin ressò d'aquest estat de coses i que posin l'accent en tot allò que considerin una actuació equivocada. Però també estan obligats, i disposen de recursos públics per fer-ho, a presentar una alternativa. I se n'escolten poques, francament. No sé si l'electoralisme d'uns i altres farà estèril el debat dels pressupostos per al 2012, potser una bona ocasió per debatre sobre les retallades des d'una perspectiva més general i més reposada.

Però vist el rumb que van prenent les coses, aquí i arreu, cada dia que passa és més evident que tots plegats, ciutadans, professionals, govern i oposició, hem de començar a pensar no en quin model volem, sinó en quin model possible, sostenible, ens podem posar d'acord. Ara, afirmar que la sanitat pública és intocable és viure fora de la realitat.