Massa administracions

És evident que el poble no s'havia parat a pensar en les administracions. Aquestes han format part de l'entorn i han estat poc discutides. Són com el nas de cadascú: gros o petit, dret o tort, vermell o no, hom sols hi pensa davant del mirall i l'ha d'acceptar per nassos. Alguna vegada veia la llum alguna tímida protesta. Una anàlisi quantificada del tema és molt possible que existís, tot i que no s'ha divulgat fins ara. Les administracions han estat acceptades com un fet irreversible, quotidià, tradicional. Si la nena tenia relacions amb un funcionari d'un cert nivell, amb la plaça en propietat, la mare deia: “No els faltarà mai un duro!” L'administració ha estat un gran recer. Els pressupostos de l'Estat contemplen la despesa de l'administració central i perifèrica. Els altres –autonòmics, provincials, comarcals i municipals– circulen per altres vies. Els municipals són els més autònoms. Penetrar en l'entrellat dels pressupostos i sortir-ne sa i estalvi, té mèrit. Les dades tendeixen a la globalització amb l'excepció de grans obres. Hom ha estat durant vuit anys sotspresident de la comissió de pressupostos de l'Estat del Senat, quant els tretze vots de CiU eren decisius. Les paraules asignación, adeudo, libramiento, percepción i “ponle un pellizco para que se calle”, o bé, “¡Que se joda, este!”, dites pel secretari d'estat Almunia i els ministres Solbes i Solchaga, les somio a vegades. Els pressupostos que haurien d'ésser rigorosos sols són orientatius, ja que depenen d'uns ingressos hipotètics. Els que s'aproven de les altres institucions i governs perifèrics són vulnerables i, com els bolets, tenen anyades. El flux de cabals en direcció a Madrid és contemplat amb detall exhaustiu; el de retorn és interpretable, voluble i eteri. Per què hem de tenir un govern estatal amb atribucions en les autonomies? Ens assemblem a un estat federal com els ous i les castanyes. El nostre govern autonòmic, centralitzant, imita molt bé Madrid. Manté l'inútil invent dels consells comarcals, els quals fan un paper prou trist. El 90% de la població no sap quin és el seu comès. Per tristor, però, les diputacions, les quals gairebé sense diners i atribucions sembla que faran punta de coixí bo i cantant: “A la vora de la mar hi ha una donzella...” Resten els ajuntaments, que si amb diners no anaven, ara sense muntaran timbes de pòquer i canari per fer algun euro. La delegació autonòmica, un gimnàs i saunes i la subdelegació del govern central, un viver de cargols. El més fotut del cas és, però, que l'exèrcit administratiu i polític resta tot entre ben i massa retribuït. La retallada dels sous, alternat amb liquidacions, ha de començar per dalt. Amb un criteri sortit del melic, sembla que comencen per ensenyament i sanitat. Mas ha fet un quiebro mirando al tendido i s'ha carregat les pagues. Si no em tanquen la columna, seguiré. El tema és ben maco!