La columna
La mula del Papa
El llibre se m'ha amagat en algun prestatge, no us ho puc explicar a peces menudes. Monsieur Daudet en contava una de la mula del Papa, en dies d'Avinyó.
Un cardenal de tro havia maltractat una mula. Passaren anys i panys. El personatge ja era Papa, va pujar a cavall de la mula. Al cap de tants d'anys, la bèstia no s'havia oblidat de la xurriacada, va trabucar sa Santedat. I ves que reculo fins al Gènesi. Adam i Eva, pel que endevino, van acceptar el càstig de Déu a les bones, però ja sabem com se les va fer Caïm, el primer home que tenia un germà, ressentit i enfitat per aquell tan bon minyonet.
El ressentiment ha fet carnatges. El Hitler i les càmeres de gas, mestre Stalin a Sibèria. El feixisme va ensorrar-se pel ressentiment i l'ensulsiada del comunisme fou perquè duia més ressentiment que la fam de justícia social de Marx.
Però, anant a la menuda, fins i tot si fóssim magnànims hi hauria el perill de corsecar-nos, tornar-nos mesquins i guits com la mula del Papa. O com aquell canonge que dormia a les sessions del capítol canonical i només a l'hora de votar, sense saber què s'havia discutit i obrint només mig ull deia: “Voto contra el bisbe”. O com la mala sang entre partits polítics. O com volen fer estelles d'en Laporta.
Ai, terra nostra que havies tingut magnànims per comtes reis quan no érem un país menut, mentre ara ens ofega la mediocritat.
El ressentiment. Tan bé com n'han parlat Nietzsche pensant en els esclaus i Max Scheller trobant que el ressentiment és capaç de fer-se una moral on hi val tot. No sé si algú els llegeix.
Algú en canvi resa el Parenostre i estic segur que el resa amb tota la bona fe del món, sense adonar-se que, endut pel mareig de cada dia, el ressentiment li ablaneix la pregària. Tanmateix, encara que siguem guits potser com la mula del Papa tots duem a dintre un rastre d'innocència des de la qual podem dir allò que hem après de Déu.
Perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors. Adonant-nos de què diem.
