Salvem Europa!

El títol d'aquest arti­cle pot sem­blar més un titu­lar de l'àmbit de l'eco­lo­gia o la natura que no pas el que real­ment vol sig­ni­fi­car, que no és altra cosa que la neces­si­tat que els polítics actuïn amb clau euro­pea i apos­tin per mesu­res con­jun­tes ori­en­ta­des a fer front a la crisi. Ja fa tres anys que la crisi es va ini­ciar als EUA, amb l'esclat de les hipo­te­ques sub­prime i la cai­guda de Leh­man Brot­hers com a fets més sig­ni­fi­ca­tius. Després, com és natu­ral en un esce­nari de glo­ba­lit­zació, aquesta crisi finan­cera es va tras­lla­dar a Europa, a on alguns bancs varen haver de ser res­ca­tats pels governs, i es va con­ver­tir, a poc a poc, en una crisi econòmica que ja afec­tava les empre­ses i la seva capa­ci­tat pro­duc­tiva. I en aquest esce­nari, els governs, amb la volun­tat de fer front a la crisi, en dis­mi­nuir els ingres­sos a través dels impos­tos i en aug­men­tar les des­pe­ses de man­te­ni­ment de l'estat de benes­tar i de l'atur, es varen endeu­tar i la crisi es va con­ver­tir també en un pro­blema de deute sobirà, com ja s'ha expli­cat de totes les mane­res pos­si­bles, fent referència als casos de Grècia, Irlanda o Por­tu­gal.

La veri­tat és que a l'àmbit de la Unió Euro­pea s'ha actuat amb len­ti­tud, amb poca deter­mi­nació i sovint en clau esta­tal, defen­sant els interes­sos par­ti­cu­lars per sobre dels comuns. I si a tot això hi afe­gim que la zona euro només té la política monetària comuna però que la fis­cal i la pres­su­postària encara depe­nen de cada estat, el con­sens ha sigut encara més com­pli­cat.

És veri­tat que s'han fet pas­ses per donar garan­ties als mer­cats i per con­so­li­dar a mitjà ter­mini l'esta­bi­li­tat finan­cera i econòmica, amb la cre­ació del fons d'esta­bi­li­tat o altres pas­ses cap a un inci­pi­ent govern econòmic euro­peu, però encara s'està en procés i tot s'ha d'apro­var a cada un dels estats mem­bres, fet que retarda fins a l'exte­nu­ació l'apli­cació dels acords pre­sos. Sigui com sigui, ara estem en una situ­ació en què ja s'ha d'actuar, tant pels interes­sos interns de la UE com pel bé de l'eco­no­mia inter­na­ci­o­nal. I en aquest esce­nari, sem­bla que hi ha acord que, a més de polítiques de con­tenció de la des­pesa, cal reca­pi­ta­lit­zar els bancs i fer polítiques expan­si­ves que per­me­tin el crei­xe­ment econòmic, bàsica­ment, perquè no es pot sor­tir d'una crisi de deute sense crei­xe­ment, o sigui sense incre­men­tar els ingres­sos esta­tals a través dels impos­tos. Això seria una solució a curt ter­mini, però cal apro­fun­dir, amb la fina­li­tat que sigui ope­ra­tiu a mitjà ter­mini, un govern econòmic euro­peu amb la política monetària comuna, que ja ho és, però també amb coor­di­nació de les polítiques fis­cals i pres­su­postàries.

I paral·lela­ment, tot i que és més com­pli­cat, anar avançant cap a la unió política. Aquesta és la fórmula que tenim els euro­peus de seguir con­nec­tats i ser influ­ents en el món. Si no optem per aquest camí, ani­rem cap a l'Europa dels estats i de la con­fron­tació. S'han de pre­ser­var els valors de la UE, que no són altres que la pau, la solució pacífica dels con­flic­tes, la tolerància, els drets humans i el res­pecte per les mino­ries.