Opinió

No hi haurà 2014

Un temps abans de les últi­mes elec­ci­ons a Corts espa­nyo­les, les del 9 de març del 2008, va sor­gir l'esce­nari de futur de cele­brar un referèndum sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya, i es va pro­po­sar com a data hipotètica el dijous, dia 11 de setem­bre del 2014.

A hores d'ara, quan ha trans­cor­re­gut la mei­tat apro­xi­mada de tot el temps de què es dis­po­sava per anar madu­rant la idea i per crear un clima favo­ra­ble a la con­vo­catòria, no només hem de sos­pi­tar que el més calent és a l'aigüera, sinó que la ini­ci­a­tiva s'ha refre­dat o, direc­ta­ment, s'ha des­car­tat per manca d'ava­la­dors.

L'objec­tiu d'orga­nit­zar un referèndum per la inde­pendència el 2014, coin­ci­dint amb el ter­cer cen­te­nari de la pèrdua de les lli­ber­tats naci­o­nals i com a mos­tra de la volun­tat de deci­dir dels cata­lans sobre la pròpia dig­ni­tat com a país, s'ha esvaït i ha dei­xat pas a mis­si­ons tan apas­si­o­nants com la de “ser el con­trapès des de Cata­lu­nya al futur govern del PP” (CiU), “dife­ren­ciar que per a Cata­lu­nya no és el mateix Rubal­caba que Rajoy” (PSC), “mos­trar fer­mesa davant el PP” (ERC-Rcat) o “ser l'enllaç entre les mobi­lit­za­ci­ons al car­rer i la lluita a les ins­ti­tu­ci­ons” (ICV-EUiA).

Quan la política espa­nyola toca el xiu­let, tot­hom a for­mar. El temps que ha trans­cor­re­gut des que Zapa­tero va arri­bar a La Mon­cloa (2004), i amb ell tota una eufòria secun­dada des de l'esquerra i des de sec­tors no sos­pi­to­sos d'espa­nyo­lisme, s'ha bui­dat com l'aigua d'una banyera esco­lant-se pel forat de l'aigüera. Avui, Cata­lu­nya no està millor que l'any 2004, però sem­bla que el plaer efímer ja ens hagi ser­vit i, a par­tir d'ara –com aquells juga­dors de fut­bol que quan aca­ben de per­dre un par­tit estre­pi­to­sa­ment només saben dir que “hem de pen­sar en el següent”–, la nos­tra pri­mera pre­o­cu­pació passa a ser el PP o la ren­di­bi­lit­zació del movi­ment dels “indig­nats”.

Tota l'èpica de l'inde­pen­den­tisme s'ha fos perquè el país va amb el pas can­viat. Quan teníem força a les ins­ti­tu­ci­ons, ens vam auto­des­truir i vam sacri­fi­car a la plaça pública els millors líders de l'eman­ci­pació naci­o­nal. I l'únic mèrit asso­lit és el de fer que algu­nes patums de la vida política i de la soci­e­tat cata­lana que van tenir gran pro­ta­go­nisme durant el quart final del segle pas­sat com a pro­pa­gan­dis­tes de l'auto­no­misme, ara, ja reti­rats de l'acti­vi­tat, s'hagin tor­nat inde­pen­den­tis­tes.

Una victòria del Par­tit Popu­lar el 20-N hau­ria estat un esce­nari per­fecte per al referèndum del 2014. Però no hem fet la feina. No és que no ens lle­vem ben d'hora, és que la son no per­dona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.