L'independentisme no nacionalista
a ultramar van necessitar 300 anys per culminar
el seu procés d'alliberament
Escric aquest article havent encetat la franja horària de la festivitat del 12 d'octubre. A les xarxes socials ja fa hores que apareixen dissenys de logotips i hastags que diuen: “Hispanitat, no gràcies” o #resacelebrar. Més enllà del fet que la Hispanitat no és la meva festa nacional i que jo tampoc no tinc res a celebrar, tret del sant d'una bona amiga, aprofito aquest context per fer unes reflexions sobre la independència a propòsit del descobriment [sic] i la conquesta d'Amèrica que es commemora oficialment a l'Estat espanyol.
Fa uns anys, parlant d'independència era possible veure dos escenaris. D'una banda, el de la lluita utòpica per les llibertats nacionals d'aquest país que prenia forma política en una esquerra independentista que avui ha estat exhaustivament estudiada, entre altres, per R. Buch al seu llibre Esquerra independentista (Columna, 2007). De l'altra, el moviment més o menys extemporani i eixelebrat de joves, alguns dels quals compartien cartell amb les organitzacions polítiques afins. En qualsevol dels dos casos, els comentaris que generava el conjunt independentista eren de menysteniment. L'independentisme era titllat, en converses públiques i privades, d'estirabot somiatruites. Per minimitzar el seu possible impacte social i, alhora, amb la intenció perversa de neutralitzar-ne la càrrega ideològica, es parlava de quatre gats. Doncs bé, els quatre gats han obeït els preceptes divins de créixer i multiplicar-se, perquè aquells joves utòpics s'han fet grans (i fins i tot respectables!) i molts d'ells, si no han entrat en política, sí que s'han manifestat políticament. Com en la cançó dels Manel “ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”, però aquí estan. Molts mites han quedat desmitificats pel camí (dependències econòmiques d'exportacions que han quedat fulminades per boicots, equiparació dels mercats espanyol i internacional, etcètera) i hi ha hagut temps fins i tot per a l'exercici d'una praxi política amb encerts i desencerts que corrobora que estem davant d'una opció cada cop més transversal i creixent. El que avui dia les enquestes confirmen, i qualsevol pot comprovar en el seu entorn més immediat, és que l'independentisme sociològic s'ha convertit en una realitat aclaparadora.
Hi ha hagut ajudes importants en aquest trajecte. Han estat palanques naturals cap a l'augment de la sensibilitat independentista les reaccions que Espanya ha tingut envers Catalunya en el decurs dels darrers anys (Estatut, sentències del Constitucional, intromissió lingüística, etcètera). L'opció sobiranista és cada cop més tinguda en compte quan la distància entre el que es paga i el que es rep cada cop és més gran. ¿Per què tenint un PIB equiparable al de diversos països benestants, el nostre nivell de benestar real és molt inferior al de moltes regions espanyoles? La riquesa que Catalunya genera no és sinònim de benestar. Almenys no ho és per als catalans que, segons la famosa definició pujoliana, són aquells que viuen i treballen aquí. Aquesta constatació fomenta l'independentisme pragmàtic, el no nacionalista. Un espanyol emigrant, com n'hi ha tants, no deixa de sentir-se espanyol pel fet que visqui a l'estranger, però en canvi mira pels seus interessos allà on viu, cotitza i rep serveis pels quals paga. Per què aquí hauria de ser diferent? Potser no cal apel·lar al sentimentalisme, sinó al pragmatisme més radical que, en temps de crisi, és doblement necessari. En un món global la independència no ha de ser una qüestió (només) d'identitat. Que se sàpiga, no s'han descobert encara detectors per als secrets del cor, com deia Llach al País petit, mentre que els secrets de la butxaca ja són vox populi i els experts diuen que és insostenible.
Les colònies espanyoles a ultramar van necessitar 300 anys per culminar el seu procés d'alliberament i celebren en el dia de la independència la seva festa nacional. Falta poc perquè es compleixin 300 anys de la desfeta catalana de l'any 1714. ¿Ens n'adonarem, que la independència és un estat d'emancipació i sobirania política, econòmica i cultural que ens cal com ha calgut a tots els qui van poder-se desfer del llast d'un estat que espolia? La societat civil va un pas davant dels polítics. Ara ens calen polítics que vulguin entrar a la història fent una aportació significativa al seu país: fent possible la independència de Catalunya.