Opinió

El Marroc: una excepció (i II)

Si bé no serà una monarquia parlamentària de tall europeu, s'encamina cap a aquesta direcció

En la mesura que he apro­fun­dit en les pau­tes i marcs de la nova Cons­ti­tució del Mar­roc, m'he ado­nat de l'abast, la trans­cendència i el seny d'un dis­curs monàrquic, entron­cat en un moment, quasi de pànic col·lec­tiu, al nord d'Àfrica.

Queda clar que l'excepció és el Mar­roc i sobta perquè sovint no fem gai­rebé cap dis­tinció, entre els pobles del nord d'Àfrica i apli­quem amb una certa dei­xa­desa, paràmetres de judici que, poca cosa tenen a veure amb la rea­li­tat. Ara em sal­tarà el lec­tor espa­vi­lat de boca, tot recor­dant-me els per­cen­tat­ges del PIB que gau­dei­xen uns quants i la maleïda pobresa dels altres; aquesta demagògia és pre­ci­sa­ment la que ha atu­rat les refor­mes que el Mar­roc va ence­tar, quan la comissió encapçalada pel pres­tigiós cons­ti­tu­ci­o­na­lista Abde­la­tif Menuni, les pre­sen­tava al monarca, el 10 de juny pas­sat, a la ciu­tat d'Ujda.

M'he pre­gun­tat per què es va lliu­rar l'esbor­rany de la reforma cons­ti­tu­ci­o­nal en aquesta ciu­tat, i a part que és la seu de la Uni­ver­si­tat Moham­med I, crec que pel fet de ser ciu­tat fron­te­rera. Hi ha una càrrega emo­ci­o­nal com­plexa en els docu­ments que han por­tat a aquest canvi de la Cons­ti­tució. Segur que a mol­tes per­so­nes els sem­blarà que encara no són sufi­ci­ents. Però es detecta un rigorós esforç de millora. La comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal reco­neix el valor, perquè s'apre­cia el progrés com un bé i no com una revo­lució, que queda molt ben il·lumi­nada en qua­tre o vint tele­notícies, però un cop aca­bada, deixa el poble i les ins­ti­tu­ci­ons en runes. Me n'ale­gro, que en això el Mar­roc sigui una excepció. Cert que la monar­quia queda a mig camí d'unes refor­mes ide­als; i si bé no serà una monar­quia par­la­mentària de tall euro­peu, s'enca­mina cap a aquesta direcció. Perquè es pre­veu una con­si­de­ra­ble reta­llada dels poders reials i una ampli­ació dels del govern i del par­la­ment.

Dels molts aspec­tes que m'han cri­dat l'atenció, n'hi ha tres que res­salto per mos­trar la diver­si­tat i abast de la reforma cons­ti­tu­ci­o­nal: el paper del Par­la­ment i la seva capa­ci­tat de poder revi­sar la Cons­ti­tució, pro­mul­gar amnis­ties, crear comis­si­ons d'inves­ti­gació i dema­nar que, un cop l'any, altíssims càrrecs del govern, com el mateix pre­si­dent del Tri­bu­nal de Comp­tes, hagin de com­parèixer a l'hemi­ci­cle par­la­men­tari.

En segon lloc, el preàmbul de la nova carta magna on que­den pale­ses les arrels àrabs, jue­ves i anda­lu­ses del Mar­roc. Tenint en compte la gran emi­gració del segle XV d'Anda­lu­sia. A part del reco­nei­xe­ment ofi­cial de la llen­gua ber­ber, que tractà en un arti­cle ante­rior. És aquesta sen­si­bi­li­tat que trobo inno­va­dora i d'ampli abast per a un canvi. Al cos­tat de donar veu, en les pro­pe­res elec­ci­ons, a la “via democràtica”, per exem­ple. Un grup polític que ha boi­co­te­jat comi­cis, pro­pug­nat la república i l'auto­de­ter­mi­nació del Sàhara Occi­den­tal. Doncs a par­tir d'ara podrà acce­dir a la tele­visió pública i pro­nun­ciar-se sobre la nova Cons­ti­tució.

Final­ment, en el seu dis­curs, Moha­med VI va refe­rir-se en diver­ses oca­si­ons a un “model mar­roquí de regi­o­na­lit­zació avançada” que es dis­se­nyarà amb la fina­li­tat de crear un sis­tema d'equi­li­bri i soli­da­ri­tat naci­o­nal. Aquesta intenció té un clar rere­fons: “Assen­tar les bases d'una regi­o­na­lit­zació a totes les parts del Mar­roc, prin­ci­pal­ment a les províncies del Sàhara mar­roquí.” És a dir, que s'entro­nitza un estat de les auto­no­mies que, i segueixo citant el monarca, “en cap moment hi haurà una regi­o­na­lit­zació de dues velo­ci­tats amb zones de pri­vi­legi, sinó que es dis­po­sarà de recur­sos per fer front a regi­ons neces­si­ta­des o man­ca­des de les con­di­ci­ons de desen­vo­lu­pa­ment inte­gral”. És a dir, el model autonòmic, ens diuen des d'Espa­nya, que està esgo­tat. En canvi, el Mar­roc l'enceta com una eina de desen­vo­lu­pa­ment real i, a la vegada, de reco­ne­guda eficàcia. Em pre­gunto quin monarca dei­xa­ria per­dre l'opor­tu­ni­tat de tenir una regió com Cata­lu­nya al cap­da­vant del progrés del seu poble?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.