Programes

No és gens probable que cap ciutadà s'aturi a llegir els programes electorals de tots els partits. Fins i tot estic segur que la majoria dels votants mai no es llegeixen ni el de la formació a la qual faran confiança. És una pena, però ho trobo lògic, atesa la naturalesa d'aquests documents: confusos, sovint d'una prolixitat extenuant, prenyats d'una prosa formulària que desanima el lector més entusiasta. Ja que la seva elaboració és obligada, no s'entén que els partits no dediquin una mica de temps i esforç a fer-los més comprensibles per al ciutadà.

Potser n'hi hauria prou, si no es vol renunciar a la reiteració dels grans principis i al fals detallisme de parlar de tot sense aprofundir en res, adjuntant-hi una mena de pròleg per explicar a fons però amb amenitat, claredat i precisió les propostes més destacades, no més de quatre o cinc. No s'hi haurien de conjugar, en la formulació d'aquests temes, cap d'aquells verbs tan característics dels programes electorals, que ho prometen tot i no comprometen a res, sovint expressats en la tercera persona del plural: promourem, incrementarem, ajudarem, potenciarem, millorarem...

I hi hauria d'haver, en aquest pròleg, una explicació d'allò que s'ha fet i, sobretot, d'allò que no s'ha fet i s'havia compromès. És a dir, autocrítica. Els circumloquis que sovint es posen al servei de la negació dels incompliments, o per assenyalar que la culpa és d'un altre, més que vergonya a vegades provoquen autèntica pena. I ja se sap: la negació d'un incompliment és sempre pitjor que el mateix incompliment: rosega la confiança, crea desafecció.