Vertigen informatiu

Ha estat una setmana de vertigen. Crucial. Plena d'informacions de gran valor simbòlic i transcendència emocional.

És veritat que poble libi necessitava descarregar la ira que durant dècades de tirania i submissió ha anat acumulant. També és veritat que haver trobat Gaddafi ha estat un èxit tot i que l'espectacle de la pallissa que s'intueix i la posterior mofa i escarni del cadàver desvirtuen i desacrediten un fet que hauria d'haver estat exemple, per assolir credibilitat, d'una nova manera de tractar els ciutadans. Mentre les imatges que ens arriben ens mostrin les senyores festejant la construcció d'un país que es regirà per la llei islàmica en un espai acotat i separat dels seus marits, pares i germans, sabrem que, allà, l'horror, la discriminació i la injustícia no s'han acabat.

A casa nostra, la bona notícia del comunicat de l'abandó definitiu de les armes per part d' ETA representa un punt d'inflexió en la historia recent. Que un Euskadi lliure de la xacra de la por, d'una por interna associada al veí que comparteix supermercat o carnisseria, es comença a construir és una gran i esperada realitat. Que queda molt per fer i que cal dir ben alt que el dolor de les víctimes d'ETA és legítim de manera inherent mentre que als integrants de la banda terrorista empresonats per la justícia democràtica els queden, diguin el que diguin, moltes disculpes per verbalitzar també és una realitat. És pervers pensar que la legitimitat del dolor d'uns i altres és la mateixa. El procés serà delicat i sensible. S'haurà de construir una nova societat basca que, com passa sempre en un país lliure, no agradarà a tots.

I enmig d'aquesta allau i, com a colofó informatiu, una esfereïdora notícia plena de manca de moral i empatia vers els altres. A la ciutat xinesa de Fosham dos vehicles, un darrere l'altre, atropellen una nena de dos anys, Yue Yuem. Es compten (filmats) fins a dotze els vianants que passen pel cantó de l'infant malferit i moribund sense immutar-se ni auxiliar-lo. Ens escandalitzem i fem bé. Si no, què ens quedaria.

Però més val que no ens oblidem de tremolar si alguna vegada hem estat testimonis d'indigents necessitats, baralles entre persones desiguals o accidents fortuïts i no hem mogut un dit. No estic segura que tots tinguem clar, també a casa nostra, quina és la distància entre la por que justifica la no intervenció i la llacuna de la indiferència, estèril de sentiments, que ens deshumanitza.