Els altres catalans (3)
El somni de forjar una Catalunya unida i diversa
es va estroncar
de sobte per raons polítiques
Durant els darrers 1.000 anys, tres migracions han gairebé doblat la població autòctona catalana. La primera és l'occitana. El 1500 s'estableixen a Catalunya grans contingents de persones de l'altra part del Pirineu, més enllà dels comtats catalans. El fenomen dobla la població autòctona, com ens expliquen estudiosos tan significatius com els historiadors Garcia Espuche, Jordi Nadal i d'altres. Cognoms com Aubert, Vidal, Corbí són alguns records onomàstics d'aquesta immigració. Serà, però, durant el XX que Catalunya assumirà dues tongades de població hispànica: la dels inicis de segle i la dels anys seixanta-setanta.
De la primera immigració espanyola, sobretot murciana, ens en resten molts Pérez i Martínez provinents de pares absolutament catalans, ja que amb els anys la població es va integrar dins la cultura i llengua catalanes i va assumir un indiscutible sentit de pertinença. Només un sector residual de la ciutat de Barcelona va perdurar en un escandalós barraquisme en què va mantenir la seva llengua d'origen i en unes condicions de vida pròpies dels règims dictatorials com el que vivíem. Les persones que van arribar als anys seixanta van representar un altre fort contingent demogràfic: es va incrementar el 40% la població autòctona catalana, segons diversos estudis.
Assumir de sobte un pes demogràfic semblant va potenciar, d'entrada, el problema de barraquisme i l'establiment a les zones depauperades dels ravals de les grans ciutats. Barcelona és el paradigma de l'etapa següent: el barraquisme va ser substituït per l'operació especulativa dels gratacels de maó de cantell edificats als cinturons estesos cap a les viles circumdants. Amb pocs anys, els cinturons van convertir-se en un nou lloc estable, envoltat d'una muralla invisible.
Amb quina llengua i cultura havien arribat els nouvinguts? Essencialment amb la variant andalusa de la llengua castellana i amb tot un costumari cultural propi que acabà establint, dins aquests barris, festes tradicionals d'Andalusia com és el cas de la Feria de Abril i la fiesta del Rocío. Això, a part de les recorregudes de la nit de Nadal al so de panderetes pels carrers d'aquestes neociutats catalanes formades per andalusos. Era possible un apropament de les persones autòctones cap a les persones de la immigració o a l'inrevés?
Un rellevant fet polític propiciarà una situació d'esperança concretat en la lluita per la democràcia i la reivindicació obrera, sobretot dins de CCOO. És així com s'aglutina en un projecte comú tota la societat de Catalunya. Al crit de “llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia”, els homes i dones dels cinturons s'agafen de la mà amb els catalans del centre. Arribada la democràcia, la voluntat d'impedir la fragmentació de la societat catalana es fa explícita fins a generar un projecte ofert per eminents pedagogs i potenciat tot seguit per la Generalitat: la immersió lingüística de tota la població escolar de Catalunya.
La immersió té una finalitat ben explicitada en els texts: tots els estudiants sortiran sabent escriure i parlar les dues llengües oficials a Catalunya. La catalana, com a pròpia del país, i la castellana com a llengua oficial a tot l'Estat. Sense fissures a causa de la llengua, s'espera aconseguir l' ambiciosa fita: una sola societat, que compartirà, alhora, un sol projecte ciutadà, enllaçat, dinàmic. Mai la llengua serà una rasa divisòria que travessa el país de dalt a baix, sinó la casa de tots.
Francesc Candel, escriptor vingut de fora de Catalunya, visualitza el possible paradís en un assaig magnífic i emotiu titulat Els altres catalans. En els fulls finals de l'obra, el narrador explica com un bon dia es desperta i mira el cel, trepitja el fang del seu barri i, tot d'una, s'adona que aquell microcosmos proper, que ja estima, és una part de Catalunya. I se sap formant part del país. Sap que és un altre català. Encarna el model. Aquest altre català s'erigeix com a símbol de l'ideal que es tenia en aquells moments: la “nova gent” sap la llengua catalana, la parla o, en tot cas, l'entén, i es disposa a forjar la Catalunya unida i diversa, amb l'assimilació d'una bona dosi de cultura procedent d'Andalusia. Els nous catalans. Un gran somni només en part resolt. El perquè el somni es va estroncar de sobte va lligat amb la política.
