L'Eliseu no perd el somriure

Molta marea blava pepera haurà d'inun­dar-nos per ofe­gar el som­riure de l'edi­tor i acti­vista Eli­seu Cli­ment. Habi­tuat a les inclemències dels popu­lars –o de soci­a­lis­tes tan nefas­tos com Joan Lerma–, enguany l'edi­tor ha hagut de sus­pen­dre el sopar de lliu­ra­ment dels pre­mis Octu­bre per l'afer de les mul­tes a causa dels repe­ti­dors de TV3. Cli­ment és tos­sut i no es ren­dirà, tot i que alguns amics comen­ten que el seu afany qui­xo­tesc no s'entén gaire pel des­in­terès gene­ral que mos­tra la cadena pels fets cul­tu­rals cata­lans. El que sí hau­rien d'assu­mir els res­pon­sa­bles de Tele­visió de Cata­lu­nya és que l'esforç de la soci­e­tat civil pels seus canals no té una reci­pro­ci­tat. En fi, és un vell debat, una con­versa rei­te­ra­tiva i una bata­lla per­duda. No cal cap­fi­car-s'hi. Les inèrcies són les que són i de la pedra al ronyó podem pas­sar al roc.

Des de les seves posi­ci­ons, sovint guer­ri­lle­res, l'Eli­seu i el seu equip incan­sa­ble han fet més per la cul­tura cata­lana que tots els governs autonòmics, naci­o­na­lis­tes o anti­na­ci­o­na­lis­tes, junts. Si no fos per les seves tri­bu­nes, la majo­ria d'escrip­tors ni ens conei­xeríem. Ell i els altres amics valen­ci­ans ens van agru­par per com­par­tir idees, essència de les jor­na­des, que desem­bo­ca­ven als pre­mis històrics, que avui s'hau­rien de cele­brar si totes les arbi­tra­ri­e­tats no hagues­sin cai­gut sobre nosal­tres.

Amb sopar de lliu­ra­ment o sense, els gua­nya­dors han rebut les esta­tu­e­tes d'Andreu Alfaro i ahir com­par­tien foto­gra­fies amb un Eli­seu pletòric, segu­ra­ment pre­pa­rant el con­tra­a­tac. Entre l'odi a la cul­tura del PP valencià i l'antiin­tel·lec­tu­a­lisme d'aquí, la nos­tra lite­ra­tura es podria dir que està con­tra les cor­des. Cal recor­dar, però, que abans van pas­sar les pla­gues de Zaplana, els ter­ro­ris­tes de l'extrema dreta i la caverna fran­quista. Veu­rem qui resis­teix més.