Banquers i prestidigitadors

Els bancs britànics van anunciar l'any passat que havien elaborat un nou codi ètic de conducta. Segurament, els seus assessors d'imatge no s'adonaren que dictar normes relatives a la integritat i la transparència comporta implícitament l'admissió de culpa. A més a més, en realitat, allò que es necessita no és predicar l'ètica, sinó practicar-la. Els banquers s'haurien d'aplicar, doncs, els mateixos principis que ara proclamen, com aquell capellà italià que deia: “Fate quel che dico, ma non fate quel che faccio”. I s'haurien de fer mirar, bancs i banquers, les responsabilitats que tenen en tota la crisi econòmica present. Hi hagué, al començament de la recessió, una veu que va avisar dels perills dels negocis de risc de Wall Street. Era Paul Volcker, expresident de la Reserva Federal i gran defensor de la llei Glass-Steagall, que es va dictar durant la Gran Depressió, dels anys 30 a fi de separar la banca comercial minorista de la banca de negocis i que en temps de Clinton va ser derogada sota la pressió del lobby financer. En l'episodi present, Volcker s'ha mantingut coherent en contra dels perills que representa una banca sense regulació. I ha aconseguit que la seva Regla Volcker, que prohibeix als bancs que facin negocis amb els diners dels dipositants (proprietary trading), s'incorporés a la Llei Dodd-Frank. Segur que els “indignats” sintonitzen amb aquest home d'edat venerable que pensa que els bancs han d'obtenir beneficis raonables, però no a costa de fer d'intermediari entre clients i carregant un 20% l'any i un 50% dels guanys per als traders. Fa esment de la banca canadenca que funciona de manera més tradicional, té beneficis i no crea problemes catastròfics.

Aquest preàmbul serveix per introduir les mesures que s'han acordat a la reunió de la UE. Just abans, la comissió de banca de Regne Unit, presidida per Sir John Vickers, es va referir al risc de la banca de negocis que treballa pràcticament sense regulació, malgrat la follia que representa la cobertura a càrrec dels contribuents dels errors de gestió o de les actuacions il·legals. De fet, hi ha financers que defensen els grans bancs universals encara que facin cas omís de la llei. L'argument és que, en la crisi actual, només un va fer fallida. Però es callen que els altres “massa grans per deixar-los caure” es van salvar amb tota mena d'ajuts. En canvi, els de dimensió mitjana, com ara el franco-belga Deixa, s'han ensorrat. Aquest, per cert, és un cas que té alguns paral·lelismes amb les operacions del president Rivero a Sacyr. El seu infal·lible mètode era aconseguir crèdits per comprar accions de Repsol i anar-los tornant amb els dividends de la petroliera fins que l'empresa va començar a pagar menys beneficis i això va ensorrar el castell de cartes i l'invent del TBO que l'especulador s'havia muntat per comprar duros a quatre pessetes. O, més ben dit, per fer-se l'amo d'un monopoli completament de franc. Doncs bé, la banca Dexia va superar encara aquesta insòlita picaresca i va prestar 1.800 milions d'euros a dos dels accionistes institucionals amb la condició que es destinessin a comprar accions d'ella mateixa. Ja m'explicaran si es poden anomenar banquers uns personatges que regalen l'entitat a uns amics seus a base de concedir els diners propis per a una operació d'ampliació de capital. Són conductes prohibides per la llei de la majoria de països, però a Bèlgica era possible una argúcia que servia d'escapatòria. Tot es va descobrir quan la Dexia va demanar el segon rescat en tres anys. Excuso dir-los que els protagonistes segueixen impàvids i asseguts al consell d'administració.

En aquest món financer, tampoc no hi ha la transparència preceptiva o necessària. Recordin que Dick Fuld, president de Lehman Brothers, va assegurar públicament fins a l'últim minut abans de la fallida que la situació de l'entitat era sanejada. També l'Erste Bank d'Àustria no va informar aquí (és un participat de La Caixa) d'una primera ensopegada. Ara, però, en no poder retornar els ajuts del govern, s'ha vist obligat a suspendre el dividend del 2011. Es per tot això que les decisions adoptades per l'eurozona ha suscitat un gran interès. Curiosament, han sigut Berlín i Madrid, amb Ackerman i Botín de portaveus sectorials, els qui han plantejat que les noves exigències de recapitalització es puguin aplicar amb un termini de temps que faciliti les coses i amb una sèrie de detalls prou flexibles per suavitzar la norma. Ja se sap que el diable sempre viu en els detalls.

Una de les causes de discòrdia és la definició de capital. L'Autoritat Bancària Europa proposa que els criteris siguin rígids i que s'ajustin a les normes dels acords de Basilea III. Però l'estranya parella hispano-alemanya s'inclina a favor d'altres formes de capital. Per exemple, del deute híbrid o d'alguns instruments com ara els bons convertibles, els intangibles o d'altres formes de capital. Vol dir que si s'aigualís el criteri del capital computable, ens tornaríem a trobar probablement en la situació de Basilea II, és a dir, l'anterior ràtio que ara es considera insuficient. És una mica allò de les colònies espanyoles on es rebien ordres acabades en un “obedézcase, però no se cumpla”. De passada, sembla que el Banc Santander està fent gestions discretes per a intentar vendre 3.000 milions d'euros de terrenys i edificis. El total que té per vendre el conjunt de bancs i caixes espanyols és de 86.000 milions d'euros. Si accedissin a acceptar els descomptes i les rebaixes que li demanen, potser començaríem a tenir alguna noció d'un preu indicatiu del mercat. Sembla que un inconvenient per vendre és que els apartaments de zones turístiques són massa petits i el nombre de solars és excessiu. En fi, amb actitud de veure-les a venir, confiem que, almenys, la recapitalització dels bancs es faci de debò i sense gat per llebre.