Obres al Mercadal

L'any 1949, en ple tri­omf del naci­o­nal­ca­to­li­cisme, l'artista Gui­llem Soler va pin­tar un gran mural sobre la paret de fons del pres­bi­teri de l'església del Mer­ca­dal. Al mig hi ha la Mare de Déu del Roser amb el seu fill que remena un rosari. El fresc pre­senta dues esca­les per on pugen papes, reis, nobles, el poble... i fins i tot un pobre! Tots van a l'encon­tre de la mare de Déu. Sem­pre he pen­sat que un dels per­so­nat­ges del con­junt és José Anto­nio, fun­da­dor de la Falange. El pin­tor va voler ins­pi­rar-se en ros­tres de per­so­nes autènti­ques i allà estan, avui inco­ne­gu­des, però immor­ta­lit­za­des. La gent deia: “guaita, és la noia de can Nofre!” En els llargs ofi­cis divins que sovin­te­ja­ven, el mural –curull d'àngels que can­ten i toquen ins­tru­ments– ser­via per matar l'avor­ri­ment, tot remi­rant aquell estol de per­so­nat­ges, quin més diver­tit, i inten­tant ende­vi­nar quin sant o per­sona repre­sen­ta­ven. Després del con­cili es va voler rebai­xar l'impacte visual i es varen col·locar unes grans ara­nyes llu­mi­no­ses al davant, per des­di­bui­xar-lo.

Ara s'hi fan obres al Mer­ca­dal. Han col·locat al pres­bi­teri una ara de pedra de dimen­si­ons colos­sals que havia estat a l'església de Sant Domènec, atès que actu­al­ment és l'aula magna de la uni­ver­si­tat, i feia nosa. És una peça magnífica, impres­si­o­nant, datada en el segle XIV. I també han subs­tituït el llenç de roba que for­mava el rere­fons de l'altar, i que anava can­vi­ant de color segons el calen­dari litúrgic –blanc, morat, ver­mell, verd...–, per un enorme rec­tan­gle d'obra, des­pro­por­ci­o­nat i acla­pa­ra­dor. Sem­bla que l'autor del pro­jecte és mossèn Genís Bal­trons, per­sona de pro­vada experiència. Però ha obli­dat l'entorn. Tot ple­gat com­pa­gina un dal­ta­baix d'estils: la gran pin­tura mural, l'estàtua de la mare de Déu que ha que­dat arra­co­nada dar­rere aque­lla caixa, el nou plafó estàtic que no pot tenir el vol que one­java en l'ante­rior tèxtil. No s'entén quina funció farà aque­lla tapa­rada obses­siva dar­rere de l'altar, on es recolza la imatge del Crist per pre­si­dir les cele­bra­ci­ons.

Vàrem inten­tar par­lar amb per­so­nes que d'una o altra manera inter­ve­nien en l'obra. Tots varen fugir d'estudi adme­tent, però, que a ells tam­poc no els agra­dava. Però el que resulta encara més il·lògic és que s'hagi emprès la reforma sense començar per res­tau­rar el gran mural, que pre­senta gravíssi­mes deficiències a ulls nus: les humi­tats han arri­bat a des­di­bui­xar-lo i conté espais on la pin­tura vir­tu­al­ment ha des­a­pa­re­gut. És incom­pren­si­ble que s'alteri l'altar –que en defi­ni­tiva ja com­plia la seva funció– sense que s'empren­gui pri­mer la res­tau­ració de la pin­tura mural. O és que espe­ra­ran que defi­ni­ti­va­ment es mal­meni i es jus­ti­fi­qui que així s'esborri?

Avui dia, l'església del Mer­ca­dal con­ti­nua sent la més urbana de Girona i no pot dei­xar indi­fe­rent la seva estètica, fins i tot als que només hi acu­dei­xen pels enter­ra­ments.