El plaer de Montserrat Roig

Dijous vinent farà vint anys que va morir Montserrat Roig. La recordo en blanc i negre, a TVE de Catalunya, entrevistant Personatges il·lustres. La recordo en color, a TV3, a La vida en un xip, amb un turbant vermell al cap que dissimulava els estralls de la quimioteràpia. La recordo en persona l'any 1975, demanant-me que acollís a les pàgines de Presència un article sobre els seus enfrontaments amb Destino que cap mitjà barceloní li volia publicar, o comentant uns textos que jo havia triat i la seva germana Glòria llegia, en un acte d'homenatge al seu pare, l'any 1987.

Vaig conèixer prou bé el seu pare i la seva mare per poder dir que la Montserrat era una seductora barreja de tots dos. De la mare, l'extraordinària Albina Francitorra, en va heretar la bellesa, la vivor, l'audàcia, el desig d'anar sempre més enllà. Del pare, Tomàs Roig i Llop, en va heretar la tendresa i una mena d'innocència antiga que romania inalterable sota l'afany visible de modernitat i de transgressió. I era, sens dubte, aquesta estranya combinació de dona atrevida i de bona nena la que la feia doblement captivadora.

El maig de 1991, cinc mesos abans de morir, la Montserrat, com qui fa testament, va aplegar en un llibre revelador tots els papers que havia escrit sobre el seu ofici: Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Parlava en el subtítol del “plaer solitari d'escriure”, però se'n desdeia clarament en un dels textos, quan definia i resumia el procés de l'escriptura a la lectura: “Escriure és plaer, privilegi i, si voleu, (...) miracle. Perquè sempre hi haurà un altre ésser que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran (...) I aleshores comença el plaer del lector.” Condensava així, en una frase perfecta com un cercle, tot el misteri de la comunicació. Ja va dir Montaigne que la paraula no és mai d'un de sol: la meitat és del que l'escriu i l'altra meitat és del que la llegeix. Escriure, doncs, no és un plaer solitari, sinó compartit. El plaer que sentia Montserrat Roig en el moment d'escriure es fon, al cap de vint anys, amb el plaer que experimentem els qui encara la llegim.