I al setè, descansaràs

Com bé expli­cava Eva Gar­cia Pagán dilluns pas­sat en aquest diari, el debat sobre els hora­ris comer­ci­als té llarga vida i periòdica­ment apa­reix entre els col·lec­tius direc­ta­ment rela­ci­o­nats amb el sec­tor, argu­men­tant pros i con­tres en què tot­hom sem­bla tenir raó, pot­ser pel fet d'exis­tir motius con­tra­po­sats que poden ser del tot rao­na­bles. La petició de l'asso­ci­ació de comer­ci­ants Bar­na­cen­tre de poder obrir tots els diu­men­ges i fes­tius ha revi­fat el debat, segurs que aquesta vegada anirà al fons de la qüestió, més quan ara s'ha introduït els bene­fi­cis turístics que com­por­ta­ria una nor­ma­tiva libe­ra­lit­za­dora d'hora­ris en una Bar­ce­lona on el pes turístic és molt potent.

D'entrada, l'ober­tura con­ti­nu­ada del comerç afa­vo­reix el con­su­mi­dor, que sem­pre i en qual­se­vol moment pot tro­bar una botiga oberta per adqui­rir el capritx o fer front a la neces­si­tat. D'altra banda, per­ju­dica el boti­guer, que aug­menta els cos­tos de gestió, quan tirar la per­si­ana amunt ja com­porta unes nota­bles des­pe­ses fixes. Encara, fas­ti­gueja el tre­ba­lla­dor, sigui autònom o assa­la­riat, que es sent con­dem­nat a tre­ba­llar en dies teòrica­ment fes­tius. Per sobre de tot, reforça la fron­tera entre grans superfícies o cen­tres comer­ci­als i el negoci fami­liar o la botiga espe­ci­a­lit­zada, quan el pri­mer grup es bene­fi­ciarà de la mobi­li­tat del con­su­mi­dor men­tre el petit estarà obli­gat a llui­tar con­tra l'atracció del gegant. I, després de la moguda, la cons­ta­tació que mol­tes més hores de tre­ball set­ma­nal no com­por­ten cap aug­ment del total de ven­des, pot­ser dis­tribuïdes desi­gual­ment quant a llocs i moments.

Formo part d'una família de boti­guers i recordo, temps ha, quan els meus pares tre­ba­lla­ven el diu­menge al matí i ni tan sols feien vacan­ces. Els diu­men­ges fes­tius sig­ni­fi­ca­ren un pas enda­vant tan impor­tant com, en el món de la indústria, podia haver estat acon­se­guir les qua­ranta hores set­ma­nals. Pot­ser per això, sem­pre m'he negat a anar de com­pres en els vuit diu­men­ges a l'any en què s'auto­ritza les boti­gues a obrir. Dei­xant de banda la boge­ria con­su­mista de les fes­tes nada­len­ques, tor­nar enrere és una decisió més que dis­cu­ti­ble.

En la con­trovèrsia sobre bene­fi­cis i dam­ni­fi­ca­ci­ons, que igual­ment que a El Punt Avui aquests dies s'està fent en diver­sos mit­jans de comu­ni­cació, ningú no apro­fun­deix en un dels temes que, al meu parer, cal­dria con­si­de­rar-lo fona­men­tal en el debat: el canvi social que la libe­ra­lit­zació d'hora­ris com­porta. Tal­ment, es poten­cia el con­sum com a forma de lleure, ja que es con­vida i incita la ciu­ta­da­nia a dedi­car els jorns fes­tius a fer les com­pres i a con­si­de­rar el des­plaçament als grans cen­tres comer­ci­als com a forma de lleure. Per­duts en els llargs pas­sa­dis­sos de la superfície comer­cial, la diversió del fes­tiu induirà a com­prar a dojo o a con­tem­plar amb frus­tració tot allò que no es pot com­prar. Tot a l'entorn del con­sum, un déu que cada vegada té més adep­tes, mal­grat que l'enca­llada de la soci­e­tat del benes­tar acon­se­lla­ria el con­trari.

Doncs sí, la dinàmica de l'ober­tura comer­cial en diu­men­ges i fes­tius és una opció que modi­fica els com­por­ta­ments de la ciu­ta­da­nia i, segur, per­ju­dica la qua­li­tat de vida de molta gent, a més de can­viar la valo­ració de la festa com a espai de lleure i/o d'enri­qui­ment cul­tu­ral. Aquest evi­dent canvi social cal posar-lo en la balança del debat sobre el futur comer­cial i inter­pre­tar-lo en tota la seva mag­ni­tud.