Bombolla

Temps de restriccions en una època de restricció mental. Qui ens havia de dir que la bombolla esclataria? La pujada sistemàtica dels pisos feia evident que el globus acabaria esclatant. Com es podia comprar un pis l'any 1996 per sis milions de pessetes i que te n'oferissin seixanta deu anys després? La bogeria agradava molt als especuladors, i ja no diguem als bancs, que donaven hipoteques en casos en què els interessos eren pràcticament la quantitat del rebut mensual. Quan observava aquelles quotes, en què l'amortització era ínfima, se'm regirava l'estómac. Ara tot són queixes. Uns no poden pagar, els altres tampoc. Als pobres els fan fora dels pisos hipotecats, però ningú no treu els banquers de les seves poltrones. O quan els treuen, ho fan amb indemnitzacions milionàries.

En el molt recomanable llibre Sobre la violència (Angle Editorial), Hannah Arendt recupera la sàtira que va significar la Corporació Rand, un laboratori d'idees sobre temes militars nord-americans. Una de les idees principals d'aquests energúmens era fer creure que la guerra és tan essencial per al funcionament de la societat que no s'hauria d'abolir. Observaven que la crisi d'atur de la Gran Depressió de la dècada del 1920 només es va resoldre amb la Segona Guerra Mundial. Des d'aleshores, els perdedors –alemanys i japonesos– han estat els vencedors econòmics, i els victoriosos han esdevingut víctimes de les seves indústries, singularment els americans com a policies i garants del món “lliure”.

Quan veig la manca de perícia dels dirigents per trobar la fórmula per garantir l'estabilitat, penso en tots aquests especuladors de la mort, que poden invertir amb la mateixa fredor en bons alemanys que en accions d'una societat que fabrica armes. Un dels informes més cèlebres de la Corporació Rand concloïa que la guerra és necessària per al bon funcionament de l'economia. Qui paga, però, la factura als militars i als especuladors? Busqui un mirall.