Opinió

Les víctimes del totxo

N'hi ha que han perdut milions, però no em fan pena: arriben a final de mes

Les vícti­mes de la crisi immo­biliària ini­ci­ada amb l'esclat de la bom­bo­lla, el 2007, no es poden posar en el mateix pres­tatge indis­tin­ta­ment. Els qui merei­xen pie­tat són els que van com­prar un pis per a habi­tatge, atrets per les ofer­tes que rebien de les ofi­ci­nes de la caixa o del banc amb què van tre­ba­llar. Els van donar un crèdit en safata pel 100 o fins i tot pel 120% del seu valor de mer­cat. Els tipus d'interès eren bai­xos i el crèdit s'havia de pagar al cap de 20 o 30 anys. Si el seu titu­lar s'ha que­dat sense feina o els seus ingres­sos han bai­xat, ara es troba amb pro­ble­mes greus. No cal insis­tir-hi, perquè són casos prou cone­guts. Només hi cal afe­gir que els titu­lars d'aquests crèdits defen­sen amb les ungles i dents el seus habi­tat­ges i només dei­xa­ran de pagar en dar­rera instància.

Si fem un gir de 180 graus, tro­ba­rem unes altres vícti­mes del totxo o de la rajola, com s'acos­tuma a dir. Aquests no han per­dut un pis, sinó dot­ze­nes o cen­te­nars de mili­ons d'euros que havien gua­nyat en el mateix sec­tor uns anys abans. Però no fan pena perquè tot i les pèrdues, no deuen tenir pro­ble­mes per arri­bar a final de mes.

Per exem­ple, el gener del 2007, el valencià Enric Bañuelos era el pri­mer acci­o­nista del Banc de Saba­dell. Tenia el 5,24% del capi­tal i es pro­po­sava arri­bar al 10%. Feia tres anys que havia com­prat la soci­e­tat immo­biliària Lands­cape, que era del banc, en una ope­ració que va pro­por­ci­o­nar 625 mili­ons de plusvàlues a l'enti­tat finan­cera. Qua­tre mesos més tard, la cotit­zació d'Astroc –l'empresa de Bañuelos– es va ensor­rar a la borsa i, amb aquesta, el seu imperi. Va ven­dre les acci­ons del banc a una caixa ita­li­ana ban­ca­rit­zada –Uni­cre­dito–, que les va anar col·locant en el mer­cat. Resi­dia a Nova York i s'explica que per donar-se a conèixer, va orga­nit­zar i pagar una pae­lla per a 25.000 per­so­nes al Cen­tral Park. Ara viu al Bra­sil, on ha tor­nar a crear un altre imperi, ara indus­trial. No fa cap pena.

Un altre per­so­natge d'aquest estil i també rela­ci­o­nat amb Cata­lu­nya és el sevillà Luis Por­ti­llo, que va fer for­tuna amb les obres de l'Expo­sició Uni­ver­sal de Sevi­lla del 1992. És una història sem­blant. El 2006 va com­prar Inmo­bi­li­a­ria Colo­nial SA, con­tro­lada per La Caixa. Va dimi­tir a final del 2007, abans de l'ensor­rada de la borsa i del mer­cat. També ell té l'anècdota: a altes hores de la nit, va recla­mar unes begu­des a l'hotel on era ins­tal·lat i, quan li van dir que no era pos­si­ble, va amenaçar el gerent que com­pra­ria l'hotel i que en faria fora tot el per­so­nal si no el satis­fe­ien (vegeu El País, 6 de novem­bre del 2011).Igual que Bañuelos, va seduir per­so­nat­ges de pri­mer nivell com Rafael del Pino –Fer­ro­vial– o Ali­cia Koplowitz. Ara viu a Sevi­lla envol­tat de bancs cre­di­tors que no el dei­xen ni res­pi­rar.

Podria afe­gir més noms als de Bañuelos i Por­ti­llo, com els cata­lans Sana­huja, Luis de Rivero, l'expre­si­dent del Real Madrid Fer­nando Martín i d'altres. Però les autènti­ques vícti­mes són les pri­me­res, no aquests. Espero que l'IESE bar­ce­loní els inclo­gui en els casos perquè s'estudiïn.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.