Quan les eleccions són un tràmit

Mai abans en la nostra història recent les enquestes havien generat un desànim generalitzat –entre l'esquerra i el nacionalisme català– i una eufòria continguda –a les files de l'espanyolisme conservador– com les que s'han publicat sobre les eleccions de diumenge. La victòria de la dreta és rotunda en el terreny de la demoscòpia. Els referents europeus de tecnòcrates que assalten la democràcia de la mà d'uns mercats que tomben governants ens presenta la política com una moneda devaluada. Això de diumenge sembla un tràmit intranscendent. El moviment dels indignats no té traducció a les urnes, i d'entre els partits convencionals l'únic que se'n sortirà serà el PP. Quedar tercer a Catalunya i guanyar a la resta de l'Estat és un èxit. Desplaçar CiU en el podi, quedant per davant, o fins i tot arribar a guanyar a Catalunya, seria apoteòsic per a la dreta espanyola. PSC i CiU tremolen, no les tenen totes. Ambdós diuen que guanyaran a Catalunya, però són proclames per autoconvèncer-se'n mentre miren de reüll els coreligionaris de Rajoy.

L'únic que té interès diumenge és l'ordre de primer, segon i tercer a Catalunya, ara que ja es perfila que tant ERC com ICV faran un paper digne. Si el PSC guanya i manté la taca vermella en un mapa estatal blau, Carme Chacón tindrà futur al PSOE o al PSC, segons el que li convingui. Si CiU guanya, Josep Antoni Duran Lleida salvarà la pell després d'una campanya desastrosa. La diferència és que la majoria absoluta del PP reforça les opcions de Chacón amb els socialistes, mentre que Duran només tindria joc –no l'hi veig– en cas que Rajoy no obtingués majoria absoluta. La contradicció permanent en què viu Duran és que va començar la campanya amb la bandera del pacte fiscal per condicionar la governabilitat amb el PP i els últims dies parla de “resistència nacional” i governs de concentració. El PP torna al poder molt sobrat, de manera que l'ambigüitat del pactista sense possibilitat de pacte que serà Duran no valdrà per a gaire.